LAINVASIÓSUBTIL

Dubtar sempre delata

MARIA RODRÍGUEZ MARINÉ
MARIA RODRÍGUEZ MARINÉ

L’estiu al final es fa llarg. Les meves filles de cinc anys ja tenen ganes de tornar a l’escola, i jo també friso per reprendre les classes de francès. Faré tercer, no és gaire, ja ho sé, però aquest estiu he anat al sud de França i oidà com me n’he sortit. He aplicat el truc infal·lible de la meva professora per no delatar de seguida el meu origen: quan no us surti una paraula i hagueu de pensar, no feu “eeeee” amb aquesta e tancada tan castellana, ni “eeeee” amb la vocal neutra catalana (del català oriental, esclar), sinó un “eeeee” amb una vocal semioberta anterior arrodonida (amb la boca en forma de o oberta però pronunciant una e oberta).

Sí, és difícil explicar-ho així, per escrit, sense articular els sons. Però ja m’enteneu. De fet, encara que no sapiguem parlar una llengua, podem identificar-la només sentint-la, oi? Almenys passa amb les que ens toquen de prop. Bé, potser no sempre. ¿No us ha passat mai que anant per les Espanyes us han confós amb portuguesos? El primer cop que trepitjava Madrid, d’excursió amb l’institut, i el professor d’història de l’art ens anava fent de guia pel Prado, uns ens van situar a Portugal. Al principi sobta que hi hagi un desconeixement tan gran del català arreu de la Península. Després et fas gran i ja ho veus normal, tot i que amb impotència.

Però no ens desviem del tema. Aquests sons inclosos en l’elocució, aquests recursos sonors de l’anomenada tècnicament paralingüística vocal, estan intrínsecament lligats a una llengua. Ningú ens ha ensenyat a fer-los, surten espontàniament. I, com hem vist, en cada llengua acostumen a ser diferents. D’un temps ençà, però, els catalans i els castellans s’han començat a unificar. I ja endevineu en quin sentit. Molts tertulians de ràdio, per exemple (i em refereixo a parlants orientals), es passen mitja tertúlia allargant eeeees ben tancades. I no necessàriament tenen una fonètica, en general, castellanitzada. Sí que és veritat que aquests eeeee acostumen a anar acompanyats “de uns” (ho diuen així, sense apostrofar) que tampoc neutralitzats, i de poques ll de veritat. Però no sempre. Més aviat sembla que s’hagi convertit en una moda, com un d’aquests fenòmens lingüístics que triomfen perquè fan més modern, més enrotllat. (Per exemple, els “Qué gran!” que volen fer riure l’auditori quan algú l’acaba de dir o de fer grossa sembla que, gràcies a déu, ja estan començant a passar a millor vida.)

Tan sols és un so, tampoc és tan important, em dirà algú. No, és veritat, no és com quan el caixer del súper et demana “Bossa, voldràs?” i t’agafen ganes de dir “Bossa, no, però algun pronom feble de tant en tant, sí!” Perquè no es tracta de sintaxi, no ataca l’estructura profunda de la llengua (a la frase del caixer no és només que hi falti un pronom, és que la frase mateixa no és catalana, encara que les paraules que la formen ho siguin). Però el so de dubte és encara més espontani, és el primer que et surt, encara ho penses menys. I que la interferència hagi arribat fins aquí és una bona mostra de com és de profunda.

El pitjor de tot plegat és que costa atrevir-se a corregir algú per un so... Com li dius a una persona, sense semblar un mestretites, que fins i tot abans de pronunciar cap paraula s’equivoca? Ara que, ben mirat, la meva prof no va tenir complexos per dir-nos-ho, i ben fet que va fer. Sovint, només es tracta de tenir ganes d’aprendre.