Dutxa escocesa a la muntanya russa

Quants gerros d’aigua freda ens esperen, aquests dies? Dijous ja en vam entomar uns quants, després que corregués la brama que el president Puigdemont estava a punt de dissoldre el Parlament i convocar eleccions. Només alguna galleda es va esmunyir entre tant recipient floral. No sé si va ser casualitat, però entre els joves (eren majoria aquell dia al carrer) que van parlar al Telenotícies abundava el gerro, i algun de ja més granadet va optar per la galleda. Deu ser que jo estic una mica al mig (ehem, més aviat cap als primers, eh?), però sovint tinc lapsus i no sé si en català ens cauen galledes i en castellà gerros o és al revés. Ja està. Ja ho he dit. De fet, només és un exemple com qualsevol altre de l’atrofiament intuïtiu que patim per la pressió del castellà. Almenys els que dubtem som conscients que no és igual en les dues llengües...

Això sí, estic gairebé segura que tant joves com grans, quan va planar el fantasma del pas enrere, van tenir un baixon. I això sí que és un bon exemple, no d’invasió subtil, sinó d’invasió en tota regla, amb nocturnitat i traïdoria. No és que no puguem fer propostes per no haver de recórrer al castellà, perquè de paraules i d’expressions n’hi ha. Destrempada, punxada, desinflada. Va ser com rebre un cop de puny al ventre, una coça al cul. Una tallada de rotllo (¿també és sospitós de castellanisme?). Sí, hi podem recórrer en algunes situacions comunicatives, però no en totes. Perquè cap és exactament del mateix registre, cap té les mateixes connotacions, o massa neutres o tot el contrari, al caire del vulgarisme.

De fet, no és una qüestió lingüística, sinó sociolingüística. I aquí entrem en els problemes del nostre col·loquial, sovint coix, perquè precisament en aquest registre és on la llengua és més viva i canviant, als carrers (que seran sempre nostres, sí, però ara com ara no lingüísticament nostres), on no hi ha límits ni cotilles. El castellà és ric a l’hora de crear neologismes amb el sufix -ón, i ens hi apuntem amb molta facilitat (malgrat que sabem que no és un mecanisme propi del català): botellón, colocón, empollón, mandón, respondón, matón... És una de les bèsties negres dels que ens dediquem a això d’intentar casar naturalitat i genuïnitat.

Però que els ànims no decaiguin, perquè divendres va ser el torn dels subidons. Més o menys continguts, això sí, però igual de castellans. Aquí, les possibilitats per evitar-los es multipliquen. Explosió, esclat o pujada d’adrenalina; eufòria; clímax. Al·lucinar, accelerar-se, flipar. I així ens en anem de l’argot castellà de la música electrònica (el subidón i el bajón han passat a ser tècnicament dos moments concrets d’aquest estil de música) al del món de la droga, en aquest cas, però, amb l’anglès com a idioma font: to flip originàriament només volia dir girar (una truita, per exemple) o fer un salt mortal; des de l’explosió de l’heroïna i companyia va passar a significar també perdre el control sota els efectes de les drogues. I ha donat lloc a un fotimer de derivats en múltiples llengües que ja tenen poc a veure amb les substàncies estupefaents. Aquí, almenys, hem aconseguit derivar a la catalana.

M’agradaria pensar que ja s’han acabat, els subidons i els baixons, però sembla que va per llarg. Aquest viatge no ha sigut mai apte ni per als que filen molt prim ni per als que es maregen amb facilitat.