LA INVASIÓ SUBTIL

Ho sento molt si us sap greu

MARIA RODRÍGUEZ MARINÉ
MARIA RODRÍGUEZ MARINÉ

Tinc un amic argentí que sovint em fa preguntes de llengua ( i això que parla una català perfecte). “¿És veritat que ho sento és un castellanisme i que en català s’ha de dir em sap greu? És que l’altre dia miràvem uns dibuixos animats amb el nen i no paraven de dir-ho”. Ostres, no en volia sentir d’altra. “M’ho va dir una amiga, que no és lingüista ni res, eh?” ¿No tenim prou feina a bandejar castellanismes recents que encara hem de perdre el temps rebuscant en el passat per retirar carnets de catalanitat a totes les expressions que no surten a les quatre grans cròniques?

A veure, no perdem el nord. És cert que a l’Edat Mitjana cap catalanoparlant demanava disculpes dient que ho sentia. I, per exemple, el Diccionari català-valencià-balear, malgrat que diu que s’usa “ modernament, per influència castellana” [la cursiva és meva, aquest diccionari és de la primera meitat del segle XX], recull el significat de sentir com a “lamentar, saber greu d’un esdeveniment; tenir pena o disgust d’una cosa”. L’exemple que en posa és d’una revista mallorquina de la segona meitat del segle XIX: “Sentirem no complaure’l”.

Però és que, a part de les dades històriques, hi ha una cosa que es diu intuïció, i ja està prou minvada d’autoestima que només falta que l’ataquem amb cops baixos. En altres paraules, si ni al catalanoparlant més conscienciat i menys interferit no li grinyola gens que algú li demani perdó dient-li que ho sent, per què ens hem d’entestar a crear-li inseguretats (més de les que ja té en una situació sociolingüística com la nostra)? No pot ser que per parlar necessitem anar amb el diccionari històric a la mà. No pot ser que no puguem confiar en el català espontani de ningú. ¿És a aquest preu que volem preservar la llengua?

És normal que els mateixos castellans no tinguin complexos a admetre que el “me sabe mal” és, de fet, un catalanisme. Diversos estudis conclouen que es fa servir molt més al castellà del Principat que a la resta, però això no ha impedit que entri al diccionari de la RAE. Esclar que la situació del castellà és diametralment oposada a la del català. No necessita reafirmar-se contínuament per conservar la identitat (i la dignitat). Ni blindar-se. I estic totalment a favor de fer-ho quan s’ataca la sensibilitat de la majoria de parlants. Però avui que tot es cau i la gent es porta les mans al cap per no res, ¿val la pena dedicar-nos a estigmatitzar tarda, que també és un castellanisme (però del segle XVI o finals del XV)?

Dit amb altres paraules: què és més important, expulsar tarda o defensar la conjunció que de “sí que ha vingut”? El lèxic o la sintaxi? ¿Les paraules que fa segles que estan integrades i no es perceben com a foranes o les estructures que ens envaeixen cada dia més i cada cop som menys els que les detectem? ¿Que no deien castellanismes lèxics, els avis? I tant! Però mai s’haurien estalviat el que en aquesta construcció. Tenim mala peça al teler si quan per traduir del castellà al català només ens cal una màquina. I ella rai, que no s’equivocaria mai si li diguéssim que exterminés totes les tardes.

Sí, ja sé què esteu pensant, que hem d’aspirar a tot, a conservar la sintaxi, els girs, les expressions i frases fetes, i depurar i recuperar lèxic. Però no és una possibilitat realista. Com tampoc ho és tornar al català pur, perquè ¿diríeu que ha existit mai?