Publicitat
Publicitat

CATALÀ AMB BOLQUERS

"Hola, Marc i l’Anna!"

Hi ha un moment en què les criatures descobreixen el seu jo i coincideix bastant amb quan comencen a parlar. Bé, abans dels dos anys és freqüent que es vegin com ell o ella. De seguida saben que són la Mireia o el Jan, perquè els crides i es giren (excepte quan han fet alguna cosa que no havien de fer, esclar, perquè això de fer com si sentissin ploure ja ve de sèrie, diria). Però parlen en tercera persona. “Què ha passat?”, li preguntava a la Joana. “Cau”, contestava. I era ella mateixa qui ja havia caigut i s’havia aixecat. Suposo que és un fet natural, com explica Mireia Llinàs a Primeres paraules, però de vegades sembla que els adults hi contribuïm, perquè, imitant - los, els parlem en tercera persona. “Què ha fet ara, la Joana?”, li podia dir dirigint-me a ella. I jo mateixa recordo haver dit més d’un cop, i potser encara dic, “La mama ha anat a comprar” o “A la mama no li agrada enfadar-se”. ¿Ens imaginem dient-li a una carnissera, quan no hi ha cap més client, “La Maria voldria cent grams de pernil dolç”?

Doncs bé, com que parlar en tercera persona t’obliga a posar sempre l’article davant del nom (en els dialectes en què s’hi posa, esclar), alguns nens interioritzen durant un temps que l’article és una part indissoluble del seu nom. Per exemple, si a la meva fillola de gairebé dos anys li preguntes “Qui ha arribat?”, et diu “L’Arlet”. Per això si li preguntes com es diu, també et contesta “L’Arlet”. Potser passa més si el nom comença amb vocal. Un nebot, a una edat similar, semblava que es dirigís a un tiet i la seva parella com un tot. Quan arribaven deia: “Hola, Marc i l’Anna!” Eren (i són) inseparables, però potser sí que és bo que cadascú tingui el seu espai.