LAINVASIÓSUBTIL

Ja no es porta anar de bracet?

Als sindicats només els faltava això: que els acusessin “d’anar de la mà” dels partits independentistes. Si ja passaven per un mal moment mobilitzador, això pot ser la gota que faci vessar el got. Tan sols abraçar la causa feminista els ha permès salvar els mobles aquest Primer de Maig tan lila que acabem de deixar enrere.

No és fàcil explicar per què en català podem anar agafats de la mà però no anar de la mà. Si encara conservem certa intuïció, ho veiem clar. I la majoria de manuals ens secunden, tot i que cap n’explica els motius. Deu ser un cas d’aquells de col·locació : una paraula en crida una altra, una de concreta, aquella i no una altra. En castellà van de la mano i en català no interferit no anem de la mà, sinó agafats de la mà o senzillament agafats. “Mira, mira, van agafats pel carrer”, xiuxiuegen encara en molts pobles aquelles típiques velles xafarderes assegudes a la fresca quan passa una parella que no tenien controlada. Elles, de joves, qui sap, potser anaven més de bracet, que no és el mateix, esclar. De fet, aquesta construcció sí que està lexicalitzada, en català, i té molta tradició (amb les variants a bracet i fent bracet ). Potser per això també ens funciona tan bé en el sentit figurat. Perquè, ¿oi que no diríeu que els sindicats van agafats de la mà dels partits independentistes però potser sí que hi van de bracet? ¿I també que la cultura va de bracet de la llibertat? Sembla que si diem agafats de la mà hi hagi d’haver contacte de veritat i amb de bracet no calgui. Malgrat que els diccionaris d’ús no van més enllà del significat palpable, molts autors sí que utilitzen de bracet per relacionar directament dues idees.

Una altra cosa és la locució de la mà de amb el significat de sota el guiatge de, sota la direcció de : “La revolució social hauria d’arribar de la mà del jovent”. Aquí, malgrat que en origen hi fos, no hi ha una relació en peu d’igualtat entre els elements, sinó diguem-ne de jerarquia, una cosa és el resultat de l’acció de l’altra. És una expressió que no forma part de la llengua popular, sinó que més aviat sembla un recurs del llenguatge periodístic, que, d’acord, devia començar a estendre’s en castellà. Molts llibres d’estil de mitjans catalans l’accepten i fins i tot algun diccionari la recull, però no el de l’IEC. Tampoc el de la RAE, per cert. L’expressió m’arriba de la mà dels meus companys de redacció dia sí dia també, i a priori no sembla que provoqui rebuig en els lectors exigents lingüísticament ni problemes d’interpretació, perquè el sentit figurat es desprèn fàcilment del recte. Més que per inadequada, doncs, la podríem intentar evitar per l’ús abusiu que se’n fa.

Però la revolució social no arriba de la mà del jovent ni molt menys de la dels sindicats (sobretot els majoritaris), que van perdent pistonada a cada nova generació que s’incorpora al mercat laboral (bé, que ho intenta). Potser perquè els més joves han perdut l’esperança en la lluita col·lectiva i ja no veuen que pugui solucionar res (per què els més mobilitzats per causes diverses són encara els baby boomers ). Ara que molts se senten deixats de la mà de Déu, el que triomfa és la lluita interior, amb un mateix, per aconseguir trobar la força per no enviar-ho tot a fer la mà, que diuen cap al País Valencià. Potser quan tots ens hàgim reconciliat amb la realitat podrem tornar a creure que amb moltes mans i organitzant-nos bé la podrem canviar.

Etiquetes