LA INVASIÓ SUBTIL

Mentides fins a dir prou

'Hasta la saciedad', a part de voler dir, com en català, “fins que no pots més (ja sigui beure o menjar)”, ha guanyat terreny figurat com a locució adverbial sinònima de “tan repetidament que arriba a cansar”

Prou. N’estem farts. ¿Poden deixar de repetir que l’independentisme fractura la societat catalana? Ni el descans dominical, respecten. No, senyora Arrimadas, els desitjos no es fan realitat a base d’anar-los repetint fins a la sacietat.

Crec que no soc l’única a qui aquesta expressió li fa arrufar el nas. Però, a veure, si l’analitzem una mica, aparentment sembla que no hauria de tenir cap problema. Sacietat existeix, “estat de qui està sadoll”, i la preposició composta fins a no admet discussió. Ara bé, com en tota recepta, la qualitat dels ingredients no t’assegura l’èxit del conjunt, encara que segueixis les instruccions del millor xef fil per randa. En llengua, precisament, la literalitat és el més arriscat, perquè el bon gurmet és el primer que hi trobarà regust forà (sobretot en una llengua obligada a estar sempre a la defensiva com el català). Parlant clar: hasta la saciedad, a part de voler dir, com en català, “fins que no pots més (ja sigui beure o menjar)”, ha guanyat terreny figurat com a locució adverbial sinònima de “tan repetidament que arriba a cansar”. I, com una formigueta qualsevol, fins a la sacietat ha fet el mateix camí. Però ¿cal recórrer al calc? No perquè no hi hagi altres maneres de dir-ho. I no cansar-se de repetir? I fins a dir prou? Els anglesos no repeteixen until the satiation (que seria un intent de traducció literal), sinó until they are blue in the face o ad nauseam (sí, també recorren a altres llengües de tant en tant, encara que siguin mortes).

No ens emocionem perquè en francès sí que repeteixen à satiété quan són pesats. És a dir, que tampoc seria tan estrany que el català hi hagués pogut arribar solet. Ara bé, la locució fins a la sacietat té poca tradició literària, no la recull cap diccionari com a locució (excepte el Diccionari normatiu valencià ), tenim alternatives genuïnes que funcionen i a alguns parlants ens crea un cert rebuig. No la necessitem, vaja. Per molt que la sentim dia sí, dia també, una vegada i una altra o més de cent vegades. Encara que ens inflin el cap amb la mateixa cançó de sempre. Quin plom de gent! Veieu com no ens fa falta?

D’altra banda, també és cert que fins a la sacietat no provoca cap problema de comunicació, perquè el sentit figurat es desprèn bastant fàcilment del recte, i sacietat i saciedad volen dir el mateix. Hi ha altres expressions que no surten tan ben parades del Google Translate. Amb això de la majoria femenina del govern Sánchez alguns s’han afanyat a dir que potser “han canviat les tornes” i que les dones volen “ocupar tot l’espai públic”. Un catalanoparlant amb un baix o nul nivell de castellà (en queda algun?) no entendria aquesta frase, perquè és un intent barroer d’importar cambiar/volverse las tornas, que vol dir “canviar en sentit oposat la marxa d’una situació”. En aquest cas, la torna castellana i la torna catalana només coincideixen en l’ortografia, però en res més (tot i compartir origen). Allà és l’acció de tornar (sí, existeix, i té el mateix significat que el nostre tornar ). I aquí la torna era el que el forner et donava de més si el pa no arribava al pes estipulat: una barreta, un crostó, un llonguet... Bé, els diccionaris no ho circumscriuen al pa; val per a qualsevol intercanvi. Però el govern Sánchez no pretén igualar cap intercanvi. El que ens vol vendre és que canviarà de dalt a baix l’estat de les coses. D’això en català en diem girar la truita. Deixem-li marge perquè, com a mínim, ho intenti.