LAINVASIÓSUBTIL

Ningú pot tenir dues oïdes

“Els CDR han portat la violència a Catalunya”, “Els no independentistes no poden ni sortir al carrer”, “S’ha trencat la convivència”, “ Kale borroka a Barcelona”... El pitjor que es pot fer, i no paren de fer des del centre peninsular, és parlar d’oïdes. No només perquè és un castellanisme sinó perquè contribueix a escampar mentides de l’alçada d’un campanar.

Doncs fot-li que és de Reus amb les oïdes. Que no. Aquí res d’ oïdes. A veure, sí que existeix en català oïda, i vol dir, en primer lloc -i igual que en castellà-, “efecte d’oir”. Però, abans de res, ¿és que en català fem anar igual que en castellà aquest oir? Oi que no? Potser en una altra època sí, esclar. Quan era més habitual anar a oir missa... (Ara el que es porta és més aviat desoir si el que et diuen no t’agrada, encara que t’ho digui el Comitè de Drets Humans de l’ONU, oi, jutge Llarena?)

Podem parlar per parlar, basar-nos en rumors, parlar pel que hem sentit a dir, per referències... Bé, millor que no fem res de tot això, almenys públicament, si després no volem que ens estirin les orelles. Ens encanta fer frases fetes amb els aparells auditius, sí, però, ep, no amb el sentit amb què es perceben els sons. Heus aquí l’origen de la confusió. En castellà, el oído és el sentit i també l’aparell auditiu. Per això si ells diuen “ Me duelen los oídos”, aquí n’hi ha que diuen “Em fan mal les oïdes”. I, per la mateixa regla de tres, si ells fan “ oídos sordos ”, aquí n’hi ha que fan “oïdes sordes”. I avall que fa baixada. En tot cas faríem orelles sordes, oi? De fet, el Diccionari català-valencià-balear així ho recull, tot i que, reconeguem-ho, és una expressió que ha fet poca fortuna. Sí que hi ha documentats usos literaris de fer l’orella sorda, per exemple. Per cert, els marxants i els cònsols deuen haver practicat a fons l’art de fer com si sentissin ploure, perquè els que sordegen per interès tradicionalment han fet orelles de marxant o orelles de cònsol (si volguéssim actualitzar la fraseologia popular ara tindríem molts candidats a sord de conveniència de l’any!)

Ja ens convindria, ja, que més gent al món fes orella de llop a tot el que volem dir. Que parés bé l’orella, vaja. Alguns, per molt que la parin, no entenen res, i tot plegat acaba sent un diàleg de sords, quan el que caldria són orelles fines. O que fóssim tot orelles!

¿De tot això se’n desprèn que no podem dir tenir bona oïda i tocar d’oïda? Doncs no. Si hi sentim bé, podem tenir tant bona orella com bona oïda, igual que podem tenir nas i tenir olfacte, tot i que sí que és cert que tradicionalment sembla que en català hem tirat més per la cosa palpable que per l’abstracta. Ara bé, curiosament no és el mateix tenir tacte que tenir mà, ni tampoc tenir vista que tenir ull.

En canvi, quan algú toca un instrument per intuïció només pot tocar d’oïda, i si té la capacitat de reproduir una nota musical sense cap nota de referència és que té oïda absoluta (no orella absoluta).

Resumint, que per molt que a Llarena (i, pel que sembla, a la justícia espanyola en general) les recomanacions del Comitè de l’ONU li entrin per una orella i li surtin per l’altra, el que no es pot estalviar és que cada dia li xiulin més les orelles. Ja ens agradaria que només haguessin de patir això els empresonats i exiliats injustament. Avui, tots al carrer: no callarem.

Etiquetes