19/01/2019

No ens agrada que ens donin pressa

3 min
No ens agrada que ens donin pressa

Últimament tenim tanta pressa que cada dia necessitem més expressions per no perdre el tren. Als clàssics corre, ràpid, vinga, de pressa, indefectiblement s’hi estan afegint el dona’t pressa i l’apressa’t.

Els del dit acusador fluix que estiguin tranquils, que tinc ben present que tant donar-se pressa com apressar-se surten als diccionaris catalans. També al DIEC2. ¿Són correctes, doncs? S’ajusten a la normativa, sí, però no acaben de sonar bé a la majoria de catalanoparlants.

Apressar-se és un verb creat al segle XIX a imatge i semblança de l’apresurarse castellà. Ens calia? Bé, en aquell moment, els devia semblar que sí. I va fer més o menys fortuna en els escriptors de principis del XX: “Corre, Merceneta, corre: encén el foc; apressa’t; prepara el cafè”, escriu Prudenci Bertrana l’any 1921. De fet, sí que té certa aparença de llengua literària.

El cas de donar-se pressa és semblant, tot i que sense el mateix regust literari. El DCVB en recull exemples d’ús de la mateixa època. Però no he aconseguit trobar-ne d’anteriors.

Així doncs, sembla clar tenen un origen castellà. I que no es van incorporar a la llengua per cap necessitat imperiosa derivada d’un buit, ja que des de l’època medieval s’ha mantingut amb molta vitalitat afanyar-se, que vol dir exactament el mateix. Si bé no és igual de present a tot arreu en el llenguatge familiar. Per exemple, al Camp de Tarragona fem via i sobretot demanem als altres que en facin. (Segons el poc resolutiu pare de les meves filles, m’encanta dir-ho.)

Per algun motiu que potser no sabrem mai, tant un verb com l’altre es van salvar de la crema fabriana i s’han colat en tots els diccionaris. Això fa que cap llibre d’estil en defensi l’ús però també que ningú, a dreta llei, els pugui condemnar del tot. Ara bé, mentre a la majoria de parlants ens incomodin, un bon diccionari d’ús hauria d’informar-nos que són castellanismes poc habituals en la llengua genuïna i que avui se’n fa un ús abusiu per la influència del castellà. Tot això resulta difícil d’explicar, posem per cas, en un tuit, i, per tant, la polèmica que suscita el seu ús està servida. Com que sempre anem amb presses, és impossible matisar res.

Ai si tinguéssim temps de rellegir el que escrivim abans de publicar-ho! “És que no em dona temps de res”, diuen ara. Heus aquí un altre donar importat, tot i que aquest encara no ha sigut prou viu per entrar als diccionaris. Quan les coses no s’han fet bé, podem donar temps als que tenen la paella pel mànec perquè recapacitin (i si poden facin marxa enrere), i ens el podem donar a nosaltres mateixos (per no agafar el trabuc), però això que no ens doni temps de fer una cosa ho hem copiat del castellà.

Sort que ens hem adonat a temps que, tot i que tinguem pressa, tirar pel dret no és la millor opció (malgrat que costa veure que les altres siguin més efectives). “Jo també vull República, però potser cal trobar el moment. Potser ara és important que surtin de la presó. Potser si el meu pare no fos a la presó també tindria pressa”, diu Beta Forn, filla de Joaquim Forn, a Abans ningú deia t’estimo (Catedral, 2018). Per cert, un llibre que s’hauria de traduir a com més llengües millor però sobretot al castellà (i som bilingües, fem-ho!). Ja sé que no podria ser lectura obligatòria als instituts (déu nos en guard d’adoctrinar), però què enganxa més als adolescents i joves d’arreu que el que es considera subversiu?

stats