LA INVASIÓ SUBTIL

No ens deixem treure el que ens haurien de prendre

Els equips rivals malden per “treure-li la pilota al Barça”, el ple “no li pot treure al president del Parlament les seves atribucions” i “treure’s de Facebook” cada dia és més habitual (després de la relliscada del carallibre de Zuckerberg, ja se’n poden dir fàstics sense ser titllat d’antiquat o de xarxòfob, o sigui que bravo!).

Treure avança imparable i va desplaçant prendre i deixar i marxar i la mà de coses que pot ser en català quitar. ¿Des de quan una paraula d’una llengua en pot equivaler a només una en una altra? El traductor de Google està fent estralls, i la necessitat creixent d’haver-ho de dir tot sempre en les dues llengües de la manera més simètrica hi fa la resta. Ara bé, mentre que l’intrús és fàcilment identificable en l’exemple de Facebook, en els altres dos passa més desapercebut (cada cop més, diria), i és aquí on fa més mal.

Ja sigui pel pronom, o senzillament pel context, el treure’s que vol traduir “ dejar algo o apartarse totalmente de ello ” (DRAE dixit ), a la majoria, encara ens estaborneix. I l’estaborniment sobrepassa els límits lingüístics quan sents els adolescents afirmar que la xarxa per excel·lència està passada de moda i que ja no hi entren. Ara sembla que el que triomfa és Instagram. Fet i fet, s’hi pot aplicar el mateix que deia aquesta setmana l’expert de la UOC Jordi Serra: “¿Tu surts del metro i vas repartint fotos teves a tothom que passa? No? Doncs per què ho fas a Facebook?” Misteris de la vida.

D’altra banda, que la tele convencional es miri menys i cadascú tingui la seva pròpia pantalla ajudarà a fer retrocedir el “Treu-te del mig” que també ens envaïa. Aquest es correspon amb el quitarse que vol dir “ irse, separarse de un lugar ”. Potser és l’únic de bo que hi podria veure. I ni això, perquè seria capaç de fer els ulls grossos si servís per recuperar al carrer, a les terrasses dels bars, a les finestres, l’encreuament de mirades humanes o simplement les mirades a l’horitzó d’altres temps.

Però anem a la qüestió més espinosa (i subtil). ¿ Traiem la pilota a algú?“Agafar (alguna cosa d’altri), sovint contra la voluntat d’aquest, amb una certa violència”. Exacte! Llàstima que aquesta no és la definició de treure, sinó de prendre. El que intenten els equips, doncs, és prendre-li la pilota. I el ple del Parlament no li pot prendre les atribucions al president de la cambra. ¿Potser treure sona menys agressiu que prendre? Ja podria ser que al llenguatge periodístic, que sempre mira de ser eufemístic, de dir però no dir del tot, li sembli més políticament correcte treure. Sigui com sigui, de violència res de res, eh? Bé, com tot, això també és relatiu, tot depèn dels ulls (i dels baixos instints) amb què ens ho mirem.

Finalment, la cronicitat de la injustícia que vivim ha fet que això ja no ens tregui la son. Aquí sí que traiem? És un ús tradicionalment condemnat (no l’accepta cap obra de referència), però molt arrelat i que ha sigut impossible desbancar (ara com ara). Els diccionaris sí que recullen llevar el (o la ) son, i és viu al País Valencià. Al parlar central, on llevar (que no és sinònim perfecte de treure, sinó que aquí vol dir “suprimir o fer desaparèixer alguna cosa”) no s’utilitza, hauria de ser fer perdre. Com en aquest altre exemple: “El meu temps és or i ningú me’l pot treure”. I ara! No me’l poden fer perdre, el temps. Això no treu que... No, aquest també és un quitar calcat que ha fet forat. Això no vol dir que, no obsta perquè, no impedeix que... ja faci mesos que ens l’estiguin fent perdre.

Etiquetes