LA INVASIÓ SUBTIL

No ensopegueu amb aquesta arrel

“Cal tallar de soca-rel qualsevol brot de racisme”. Podria ser una frase pronunciada ahir, l’any passat o fa tres dècades per algun polític (bé, de Vox, no). Ara bé, sempre després de passar per un corrector professional, ja que el més probable és que el subjecte en qüestió digués “Cal tallar d’arrel...”

No us poseu les mans al cap. No és que m’hagi passat al cantó fosc del mestretitisme. I tinc molt present que el diccionari normatiu avala aquest ús de l’expressió d’arrel, sense cap explicació però amb un exemple del tot il·lustratiu: “Tallar el mal d’arrel”. Però, a veure, si tenim una expressió equivalent, que ens dona personalitat sense crear estridències, per què no l’hem de fer servir? Si tenim una manera pròpia de dir una cosa, igual d’eficaç que la paral·lela al castellà i d’ús general, endavant les atxes. Sempre hi ha temps de sucumbir a la traducció literal.

A les fitxes manuscrites, Fabra recollia l’expressió de soca i arrel, amb el significat de “traient-ho completament del lloc on està arrelat, del tot”. El DCVB, en canvi, l’escriu de soca a rel (i també de sol a rel ) i en consigna exemples històrics. De fet, primer va ser la rel i després l’arrel, per una mala interpretació de la tira fònica (com els passa a alguns amb l’arràdio o l’amoto ). Precisament de soca-rel és fruit d’una aglutinació, que els escriptors i tota la comunitat de lletra han rebut amb els braços oberts. ¿Podem condemnar d’arrel? No. N’hi ha prou quedant-nos amb la idea que de soca-rel és una expressió preferible. Ara bé, que quedi clar que no sempre. Pots ser un músic de soca-rel però, en qualsevol cas, tocaràs música d’arrel.

¿Però com volem que els nostres polítics es dediquin a potenciar expressions si no se’n surten de bandejar castellanismes indiscutibles? “Aquest nou partit neix arrel de les reivindicacions d’un món millor”, “ Arrel de les protestes, hem decidit cedir”, és a dir, després de, a causa de, com a conseqüència de, de resultes de. Tots aquests significats, en català, s’expressen amb la locució prepositiva arran de, i no pas amb la traducció literal de a raíz de.

Ni tampoc amb altres invents encara més recents: “ Al fil de les ordenances fiscals proposades pel govern, hem cregut convenient presentar recurs”. De fet, aquest al fil de encara agrada més al llenguatge periodístic i polític, perquè permet no haver-se de mullar, ja que ben bé no denota relació de causa-conseqüència. Només serveix per relacionar asèpticament dues coses. Com un “Ara que ho dius, també és veritat que…” Tan sols és un altre recurs eufemístic que neix en castellà i que ens dediquem a copiar sense posar-nos vermells.

De fet, sembla que originalment l’expressió era al filo de, que vol dir senzillament molt poc abans o poc després o al voltant de : “ Al filo de la medianoche ”. I després va aparèixer al hilo de, segons el DRAE sinònima de la primera, però segons altres diccionaris com el Clave amb un significat més específic: “Expressió que s’utilitza per indicar que el que es diu ha suggerit o recordat la idea de parlar d’una altra cosa”. En relació amb, referent a, respecte a, pel que fa a, a propòsit de … fins i tot arran de. D’expressions per dir el mateix n’hi ha per donar i per vendre, però tant li fa, el que tenen els altres sempre fa més gràcia, sobretot si és el més habitual. Això sí, de moment encara ens grinyola. I que duri.