LAINVASIÓSUBTIL

No necessitem (de) tantes coses

No hi guanyem res "donant de menjar" als coloms ni tampoc dient que "precisem de diccionaris": només la medalla d'or als reis dels calcs

Es veu que a l’escola de les meves filles “necessitem d’una aplicació per comunicar-nos”. N’hem trobat una que et garanteix “la captació d’alumnes”. “Necessitem de tantes coses”, diuen!

La plaga de necessitar de coses és imparable (i la de fer necessitar coses que mai havíem necessitat també). Què hi guanyem afegint-hi la preposició? No ho sé ben bé. Sembla que ens ajudi a minimitzar la necessitat, o a fer que passi més desapercebuda. Resumint: un intent més d’agafar-nos-la amb paper de fumar o, cosa que és el mateix, de deixar pas a la correcció política.

És cert que ja fa uns quants anys que la pressió de la construcció castellana ens estira. De fet, al DDLC n’hi ha recollits alguns testimonis escrits dels anys 80, malgrat que la normativa no l’ha acceptat mai. Potser també cal tenir en compte que una mala lectura del diccionari pot obrir la porta a la preposició: “Tenir necessitat (d’algú o d’alguna cosa)”, diu el DIEC2. Per a mi, no hi ha escletxa de dubte possible, però he comprovat que no tothom ho veu igual. A més, cal deixar una mica de marge a la intuïció: en aquest cas diccionaris i catalanoparlants anem força a l’una.

Malgrat tot, no deixa de sorprendre que sigui en l’ús més formal quan triomfa. Ja ens agradaria que aquest fos l’únic cas en què volent parlar ho acabem fent pitjor. Per exemple, per fer els cartells d’ofertes de feina: quants comerços precisaran (de) dependents aquest estiu? Aneu fent llista. Precisar, en català, només vol dir especificar, concretar, expressar amb precisió. Però com que els veïns també l’utilitzen com a sinònim de necessitar o considerar necessari o imprescindible, doncs cagada pastoret. Per què ho hem de dir clar i català quan podem afegir-hi un toc de formalitat copiant el castellà? Això sí, hi ha poques manies a l’hora de decidir si hi posen preposició o no. Tot s’hi val. No com en el cas de donar del que sigui, que sempre és amb el de si després ve un infinitiu: dar de comer, dar de beber, dar de mamar … Guanyaríem la medalla d’or en importació d’expressions, perquè la traducció literal de totes tres ha triomfat.

El problema és que no sempre és tan fàcil com treure la preposició: “No és que no hàgim de donar de menjar als coloms, no els hem de donar menjar i prou”. Aquí sí. Però si una feina precària a temps parcial és el que dona de menjar a tota una família, podem solucionar-ho només traient la preposició? Quan l’ús és figurat, la simple supressió grinyola. Alimentar, mantenir, fins i tot nodrir o sustentar, segons els contextos, podrien funcionar. I pel que fa al beure, encara és més fàcil: donar beguda, per exemple.

I ara vinga, qui pugui prescindir de donar de mamar que aixequi la mà. Sí que es pot, estimats i estimades. ¿O és que no podem donar el pit? Fins i tot sona més fi.

Ara bé, l’Optimot ho acaba ràpid: donar menjar, donar beure i donar mamar. I au. Segons les qualificacions actuals de secundària, crec que li hauríem de posar un “assoliment satisfactori”, AS, encara que, en realitat, no ho és, de satisfactori. Però és que la següent nota (cap a pitjor) ja és el “no assoliment”, NA, i tampoc és això. Un aprovat just, doncs, ara és un AS… Mentre amb aquest embolic informàtic que hi ha hagut, els mestres no confonguin l’NA amb l’AN (“assoliment notable”, el notable de tota la vida), rai.