LA INVASIÓ SUBTIL

No perdem oportunitats d’estar a l’altura

Com que l’‘altura’ castellana en català pot ser ‘altura’ i ‘alçada’, dubte servit: però una és una distància (a dos metres d’altura) i l’altra una dimensió (fa dos metres d’alçada)

A aquestes alçades de judici ja ens hem fet una idea de qui està a l’altura de les circumstàncies i qui no. A aquestes alçades o altures? A l’altura de les circumstàncies o a l’alçada? Per què hi ha dubtes que semblen enquistats pels segles del segles amén? Vinga, agafem el toro per les banyes i posem-hi remei d’una vegada.

En català no ens estem de res i tenim alçària, alçada, altura i altitud. No cal gastar gaire tinta amb altitud. Aquesta sembla que tenim clar que la reservem bàsicament per a les muntanyes, és a dir, que és la distància d’un punt de la terra respecte al nivell del mar. Si pugem a l’Aneto, arribarem als 3.403 metres d’altitud. Tot i que l’Aneto no fa 3.403 metres d’altitud sinó d’alçària. Ein? El secret: l’altitud és una distància i l’alçària una dimensió. Sembla fàcil, oi? Ja sé que no...

L’ alçària, per molt que els manuals de català correcte no parin de potenciar-la, no ha aconseguit fer-se un lloc al lèxic estàndard (i molt menys al col·loquial). ¿Deu ser que no la necessitem? Segons el diccionari, és la “dimensió d’un cos en direcció vertical”. Seria un comodí fantàstic, val per a tot. L’únic problema és que, si la utilitzem, el més maco que ens poden dir és pedants. És massa... de català catalanesc?

No hi ha acord sobre l’origen d’ alçària, però tot apunta que és una creació de laboratori. El DCVB diu que ve d’ajuntar alçar amb el sufix - ària, propi dels substantius indicadors de dimensió: llargària, amplària, fins i tot altària, antigament. Coromines, en canvi, diu que és un encreuament entre alçada i aquesta altària antiga. Sigui com vulgui, cap d’aquests noms ha triomfat. Llargada, amplada i alçada sempre fan el fet i els han defenestrat. El diccionari normatiu recull com a sinònims perfectes llargària i llargada i també amplària i amplada, però no tan clarament alçària i alçada. Alçada és “alçària, especialment d’un home o d’una bèstia”. Convé recordar que especialment no vol dir únicament! Si no, ¿com podríem dir mentides de l’alçada d’un campanar?

Però si l’ alçària és sospitosa de catalanesca, a l’ altura li passa tot el contrari: sovint queda relegada entre els catalanoparlants pel regust castellanitzant.

L’ altura és la distància vertical d’un punt a la superfície de la terra o a qualsevol altre terme de comparació. Un avió vola a tants metres d’altura. I els ocells a una mica menys. És a dir, igual que l’ altitud, és una distància, no una dimensió. Per tant, l’ alçada i l’ altura no són el mateix. Ai, la ultracorrecció, que traïdora. Però, tranquils, que no ens ultracorregim perquè sí. El problema és que l’ altura castellana en català pot ser alçada i altura. Com que sovint l’ altura s’imposa a l’ alçada per influència del castellà (les models de més d’1,75 d’ altura han cobrat més al Mobile) intentem potenciar l’ alçada i ens passem de frenada (¿heu tingut mai mal d’ alçada?, doncs canvieu-lo pel mal d’altura).

Si a aquestes altures de l’article encara continueu llegint, és que no m’he embolicat tant com en sembla. Exacte, en els usos figurats hi ha força acord (aprofitem-ho!) que cal utilitzar altura, no alçada, encara que ens faci una mica de malícia. Així doncs, la parada de xurros seria al carrer Urgell a l’altura de Borrell (si fossin perpendiculars, esclar); en geometria, els triangles tenen altura, i les notes musicals, també. Regla mnemotècnica: tenir alçada no garanteix estar a l’altura, si no, mireu el Ninot del rei a Arco.