LAINVASIÓSUBTIL

Perles dentals

“Si una persona no pot pagar la llum, com pagarà un empast de 50 euros?” S’ho preguntava aquesta setmana el secretari general de l’Agrupació de Dentistes de Barcelona. És el que costarà reparar una càries al servei de dentista municipal que malda per tirar endavant l’alcaldessa Ada Colau. Seria el primer de l’Estat!

Els que ens hem passat la vida de càries en càries sembla que hàgim incorporat, com aquell qui no vol la cosa, els empastes. Ja sabem que no sonen bé, ni tan sols els hem adaptat fonèticament (la segona e és una e tan tancada com les de Pepe), però això dels empastos no sembla que acabi de rutllar. Sortim del pas dient que ens han hagut d’empastar tota la col·lecció molar, i s’ha acabat.

Però el que tècnicament és una obturació (ho acabo d’aprendre i ja en porto 10 o 12), segons la normativa no és pas un empast sinó un empastament, que també sona bastant ortopèdic i encara l’utilitza menys gent. Passa una cosa semblant amb enfoc i enfocament (només la segona és normativa) i, en canvi, no amb ajust i ajustament (totes dues surten al DIEC2 i en general es fan servir totes dues) o encaix i encaixament (també hi són totes dues però l’encaix d’ encaixament és més dubtós). Tot depèn una mica de qüestions històriques, de si primer es va formar el verb o el nom, per exemple, o senzillament de què s’ha consolidat. Així doncs, dentistes d’aquesta llengua nostra, després de canviar els ferros pels bràquets i els queixals corcats per les càries, us veieu amb cor de popularitzar els empastaments? D’acord, no fa modern ni és cap eufemisme.

També caldria molt d’esforç per donar a conèixer la tosca (o carrall o niell). I aquesta és més difícil d’esquivar. Que no sabeu què és? No patiu, passa a les millors famílies. ¿Com pot ser que amb la gran quantitat d’anuncis que hi ha sobre pastes de dents i clíniques i assegurances dentals no la tinguem gravada al cervell? Almenys una de les tres maneres que tenim per referir-nos-hi! Doncs perquè tots parlen de sarro. Una altra a la llista, dentista.

I ja posats a fer, ho aprofito per posar sobre la taula un recordatori d’odontologia bàsica: les dents en català són femenines i en castellà masculines. Fàcil, oi? Doncs per què tantes webs especialitzades parlen dels molars? Per exemple, si llegim que cap als 18 anys comencen a sortir “els molars del judici”, la insuportable pudor de traductor automàtic surt només de judici, que ha de ser seny, però ens mengem amb patates l’article que precedeix molars, que, en tant que dents, han de ser femenines (com les incisives i les canines). També em pregunto per què no en diem senzillament sempre queixals del seny i avall.

El món dental ens forneix de moltes preguntes sense resposta. L’altre dia em vaig aturar en una altra: per què totes les pastes de dents van dins d’una capsa de cartró si no serveix per a res? S’ho planteja un youtuber molt trempat en un vídeo d’aquells de veracitat dubtosa però que sempre es fan virals. Explica que a Islàndia han aconseguit erradicar-les. I no ho ha fet el govern canviant lleis, no, sinó els mateixos islandesos, que en massa han deixat de comprar els dentifricis que portaven capsa i les empreses han hagut de claudicar. Conclusió: potser que anem a viure tots a Islàndia, on, per cert, es deu haver exiliat el Capità Enciam, ja que deu ser l’únic lloc on “els petits canvis són poderosos”.