Català amb bolquers: “Què li dóna el Pol a la peixera?”

Quan intento imaginar-me què deu passar dins del cervell dels nens que aprenen a parlar, sempre penso en capsetes que s’obren i es tanquen i que n’obren d’altres. I de vegades aquestes connexions fallen i els porten a caure en malapropismes: canviar una paraula per una que s’hi assembla fonèticament amb el consegüent efecte còmic. És així com surten frases que després els germans grans utilitzem per riure’ns dels petits. Si sou dels grans, segur que en recordeu. Jo tenia martiritzat el meu amb el senyor Estalvi, perquè l’estanc del poble llavors el portava el ja desaparegut Salvi i el meu germà sempre ens deia: “Va, anem a ca l’Estalvi a comprar sugus”. És una anècdota recurrent en els dinars familiars.

Doncs ara d’aquestes a casa en tenim per donar i per vendre. “Què li dóna el Pol a la peixera?”, pregunta la Joana assenyalant el dibuix d’un nen que està pagant a la caixera del súper. “I el doctor on és?”, diuen assegudes just al seient de darrere del conductor de l’autobús (des d’on és impossible veure’l). “Mira quina esponja”, exclamen mirant un llibre en què s’ha de buscar Sant Jordi entre mil i un personatges, entre els quals una monja. “El iogurt està rebaixat de sucre”, i no és que sigui desnatat, sinó que està barrejat amb sucre. “La Pucca és baronessa”, asseguren d’un peluix heretat que representa un personatge d’uns dibuixos animats. És que els hem dit que és japonesa (¿els hem parlat mai d’una baronessa?). Fins i tot la saluden fent una lleugera inclinació i dient “Arigato”. Quina gràcia! Sí, pobretes, acabo de descobrir que la Pucca és coreana.