LAINVASIÓSUBTIL

Restem dempeus i continuem drets

Fa uns dies em va tocar anar de bateig al meu poble. Té poc més de mil habitants i conserva força vives tradicions com aquesta mena de ritus iniciàtics (els progenitors d’aquest nou cristià es van casar a l’ajuntament). La qüestió és que a l’hora en punt ja hi érem tots excepte el capellà: segons vam saber llavors mateix, l’havien destituït. Tot just feia uns mesos que l’havien destinat al poble: d’origen romanès, encara no havia tingut temps de fer-se seva la gent (ni tampoc se li entreveien ganes de fer-ho, segons sembla). Les males llengües diuen que un veí maliciós l’ha denunciat. Sigui com vulgui, de moment encara no té substitut fix.

Explico això perquè, malgrat que l’home encara tenia força dificultats per dir missa en català (i es notava que el que havia après en primera instància era castellà), la qualitat lingüística del seu discurs era més que acceptable (d’acord, deixant a part la fonètica, va). Esclar, em direu, llegia. Ara bé, hi ha parts de la litúrgia que no estan escrites enlloc, començant per l’homilia. Però jo em refereixo a coses tan simples com els típics “Us podeu posar drets”, “Us podeu asseure”, i tots, ben obedients, ho fem. Doncs bé, dues frases tan senzilles costa sentir-les així en territori ateu, o agnòstic; al carrer, vaja. “Posa’t de peu”, “Senta’t” o “Seu-te”. Així és com es diu ara. La gent va “de peu” al metro, fins i tot a les embarassades els costa poder “sentar-se”.

Anem a pams. Quan no podem seure al metro hem d’anar drets, encara que en castellà vagin de pie. Però és que per no caure en el castellanisme de peu, molts se’n van a l’altre extrem: “El que és més català és dempeus ”, que ja es veu que té exactament el mateix origen. ¿Us imagineu el capellà de torn dient “Poseu-vos dempeus”? Jo no. Perquè la llengua de missa, sobretot pel que fa a les parts no escrites, és la llengua popular, és a dir, la que parla el poble. Els capellans van ser els primers que es van adonar que havien de passar del llatí i predicar en llengua vernacla si volien mantenir la parròquia (tot i que en llargues èpoques les altes instàncies es van entossudir amb el llatí i així els va anar). I ningú va pel món dient que un barrut l’ha fet anar dempeus tot i anar amb crosses, oi? Bé, potser algun reconsagrat sí. A veure, això no vol dir que dempeus no sigui correctíssim. És una qüestió de registre. L’assenyat Diccionari català-valencià-balear diu que “no és una paraula usada vulgarment, ans és un arcaisme ressuscitat en la llengua literària moderna”. Ergo, feu-lo servir amb seny. Per exemple, si voleu èpica, si parleu d’una gesta gloriosa, d’un passat llegendari que ha de tornar... “Sempre restarem (i romandrem) dempeus!” Fantàstic, oi?

Sí que és cert que si no ens agrada seure també ens podem quedar a peu dret, no ho oblidem. I què passa amb els edificis? Si hi ha un terratrèmol pocs queden drets. Ja tenim clar que no poden quedar de peu, però i en peu? Si bé els diccionaris ens ajuden poc a treure’n l’entrellat, l’ús ens diu que hi va bé. Curiosament, el que avalen la majoria és l’ús figurat, “Continua en peu, la proposta?”, però no l’altre, malgrat que els escriptors l’han fet servir sovint.

Del que no hi ha dubte és que la normativa actual condemna l’ assentar-se que vol dir asseure’s. Tot i que històricament sembla que havien sigut sinònims, es va decidir que no ho fossin, que el primer es restringís al sentit de “situar una cosa a cert lloc i d’una manera estable”, i el segon fos el de posar el cul en un seient (o a terra). Una llei pot assentar-se si s’accepta i funciona, i una persona s’asseu. Tampoc se seu, però sí que seu. Ens hem posat d’acord, hem decidit fer-ho així i ens funciona. Que així sigui, doncs. I amén.

Etiquetes