QUÈDIUQUEQUÈ?

“¡San volvamos!”

Aquesta setmana ho he tingut fàcil. Tenim l’expressió perfecta per descriure la situació de déjà-vu electoral en què ens hem instal·lat: sant tornem-hi! Perquè és justament això: “Exclamació que hom usa en to de reny o d’impaciència davant una cosa que es repeteix inoportunament”.

No és la definició dels diccionaris -diguem-ne- convencionals, perquè, de fet, no la recullen. És la del Diccionari de sinònims de frases fetes de Maria Teresa Espinal, l’únic que en dona fe, a més del sempre amatent paremiòleg Víctor Pàmies. ¿Deu ser que té poca tradició? Escrita, potser. Sigui com vulgui, avui té una vitalitat evident, i si continuem així té la posteritat assegurada.

Sí que surt a tot arreu l’expressió Tornem-hi!, amb un significat semblant. A algun descregut se li va acudir beatificar-la i au. Ara ens va bé per evitar el més del mateix, la traducció còmoda i servil de más de lo mismo. Plomes del país, goso fer-vos propostes per no repetir-la (a més de l’admirat sant tornem-hi ): la mateixa recepta, la mateixa cançó de sempre, fins i tot si no vols caldo, dues tasses. Ep, caldo, sacrilegi!, el dimoni!, senyem-nos (però sense treure’ns un ull)!

No cal fer tants escarafalls. Si us quedeu més tranquils fent servir brou, cap problema. La frase també pot funcionar: si no vols brou, dues tasses. Ara bé, com que també existeix en castellà, algú amb la pell massa fina la podria condemnar a la foguera. Potser se sentiria més còmode dient a qui no vol brou, tassa plena o a qui no vol brou, set escudelles, que és el que recull el DCVB, però, vaja, que tingui tantes variants és símptoma inequívoc de la seva vitalitat.

No em vull escaquejar i diré que caldo és un castellanisme històric (com tants altres, integrat al català des de fa segles) i que avui és normatiu (surt al DIEC2). Malgrat que les dues tasses tant poden ser de caldo com de brou, no veig que funcioni gaire el brou de cultiu (tot i l’obstinació dels diccionaris), sobretot en el sentit figurat (¿el brou de cultiu de les sectes, del fanatisme?)

Sovint els que abominen del pobre caldo deixen passar coses com “això és el de sempre”: es fixen en el lèxic, que és el que es veu més, i deixen la sintaxi per a un altre dia, que és massa complicada. Canvien lo per el i tots contents. I això sí que no és normatiu!

És el que passa sempre: ens fixem en detalls que acaben sent superflus mentre ens anem empassant els problemes greus de veritat. ¿O no ens hem passat ja uns quants dies discutint de qui és culpa la repetició electoral en lloc d’intentar canviar alguna cosa?

Nosaltres que ens pensàvem que vivíem en un estat secularitzat i resulta que ens fan adorar el sant tornem-hi, i el més important continua sent repartir culpes. Ni el sermó, ha desaparegut, encara que ara es digui relat.