#QUÈDIUQUEQUÈ?

“Tocar el currusco”

Per què volem 'rapapolvos' si tenim estirades d'orella, tocades de crostó o picades de cresta i ens encanta dir-ne quatre de fresques a qui convingui?

La cosa no ha passat d’una estirada d’orelles. La CE va recordar divendres a Espanya que les decisions del TSJE “s’han de respectar”. Els que auguraven un rapapolvo que s’esperin asseguts...

De moment, estem adoptant la paraula. Però en cap cas es pot dir que en tinguem cap necessitat, perquè d’expressions per renyar n’hi ha per donar i per vendre.

Hem començat estirant les orelles. Ep, no pas tirant de les orelles. Per sort, en castellà l’expressió és dar un tirón de orejas, però, tot i així, la substitució d' estirar per tirar ens estira cada cop més. “No em tiris de la llengua” o “Tira (de) la cadena” ja comencen a sonar … Ja podeu anar picant la cresta a qui hi sucumbeixi.

Picar la cresta seria una mica més fort que estirar les orelles. Donar un toque, com s’estila dir ara. Però, compte, que les crestes es piquen i els crostons es toquen, tot i que amb significats tan pròxims la barreja està assegurada. Sembla que primer tocar el crostó implicava contacte físic, és a dir, clavar algun cop. Ara també es fa servir en el sentit figurat i pot voler dir advertir o directament renyar.

Així arribem als oradors i cantants: els primers te’n diuen quatre de fresques (o una o unes quantes) i els segons et canten les quaranta. Sembla que ve d’un joc tradicional de cartes, això de cantar les quaranta, malgrat que, al joc, fer-ho et pot ajudar a guanyar la partida. Al tuti qui aconsegueix tenir el cavall i el rei del coll que mana pot cantar les quaranta i guanyar quaranta punts així, en un pim-pam. ¿Podria ser que de l’amenaça “Vigila que et cantaré les quaranta” es passés a cantar les quaranta per renyar? En qualsevol cas, hi ha tradició de fer-ho tant en català com en castellà.

Més dubtes de genuïnitat suscita llegir (o cantar) la cartilla a algú, una altra manera d’esbroncar sobretot quan hi ha retrets. Deu ser perquè cartilla, efectivament, ve del castellà, tot i que fa gairebé dos segles que l’hem incorporat. Sembla que té un origen militar: la cartilla era un llibret on es recollien les normes bàsiques que calia complir. Malament rai si calia que te la llegissin…

I la cirereta: segur que us han amenaçat de posar-vos “les peres al quarto”. De petita em pensava que m’omplirien l’habitació de fruita… Però tot apunta que fa referència al quarto, una antiga moneda espanyola encunyada del XV al XIX, que també és protagonista d’expressions molt populars en català com tenir quartos o acabar els quartos. Mal que ens pesi, posar les peres a quarto, tal com la defineix el DCVB, té més vigència que mai: “Fer-lo entrar per les vies de la legalitat o de l’obediència, castigant-lo o amenaçant-lo”. I de totes tres, és l’única que en castellà manté tota la vitalitat.