#QUÈDIUQUEQUÈ?

“Todo es daño que mata”

«Canviar un 'lo' neutre per un 'el' no fa més catalanes 'més del mateix' o 'el de sempre'»

"Todo es daño que mata" / IRENE GUTIÉRREZ ALGADO

Llegeixo en una fantàstica exposició sobre Modest Urgell que la seva tossuderia per pintar sempre marines, carrers de poble i paisatges desolats “li va valdre el qualificatiu de pintar «més del mateix» o «el de sempre»”. Bingo! Ple de traduccions literals del castellà!

La mostra ens explica que fins i tot ell mateix, murri, va titular alguns dels seus quadres El de sempre. ¿O, potser, originalment, Lo de sempre? Si avancem en l’exposició veiem que, de fet, les va titular Lo de siempre. D’altra banda, és innegable que en l’època d’Urgell (Barcelona, 1839-1919) l’article neutre lo ja era ben viu en català. Potser tant com ara, tot i que avui tothom que vol parlar el substitueix sistemàticament per el (“es tendeix a percebre com una influència forana i, per això, no s’accepta en els registres formals”, diu la Gramàtica de l’IEC) i això dona lloc a expressions tan poc genuïnes com aquest el de sempre. Aquesta rai, perquè podem esquivar-la fàcilment posant-hi un mateix pel mig i dir que pintava el mateix de sempre.

“Sant tornem-hi”, “Si no vols caldo… dues tasses” o “Tornem-hi que no ha estat res” són expressions que des d’aquesta columna ja he mirat d’esbombar als quatre vents per evitar aquest més del mateix de regust tan castellà (habitualment diem o dèiem més de lo mateix ), però reconec que cada cas demana una alternativa diferent. En aquest, podria ser una bona opció dir que la seva dèria pels crepuscles li va fer guanyar fama de pintar “sempre el mateix”.

Una altra plaga per eludir el lo és recórrer a l’ allò. Més endavant, un altre text de l’exposició ens diu: “A aquesta inclinació d’Urgell cap a la terra, cap a allò popular, amb les seves festes i personatges, s’hi afegí la seva admiració per escriptors com...” Canvien lo popular per allò popular, aparentment més correcte (com hem dit, la normativa no accepta el lo per als registres formals) però, a més de forçat, igual de no normatiu, ja que la GIEC ens diu clarament que “cal evitar” aquest ús d’ allò. “A aquesta inclinació d’Urgell cap a la terra, cap al popular, amb les…” sí que seria normatiu però compliria poc la funció bàsica d’un text: que el lector l’entengui. La solució més fàcil i efectiva és introduir-hi una relativa, “cap al que és popular”, tot i que no sempre funciona.

Per tot plegat, hi ha algunes veus que demanen que s’accepti aquest lo, però potser és massa tard per treure-li l’estigma de barbarisme i seria pitjor el remei que la malaltia. Tot és mal que mata.

Ai, que crec que se m’ha enganxat la tristesa i la malenconia dels quadres d’Urgell… En tot cas, si aneu a Girona, no deixeu passar l’oportunitat de visitar aquesta exposició al Museu d’Art: amb el tancament forçat durant uns mesos pel covid, l’han prorrogat fins al 27 de setembre.