LA INVASIÓ SUBTIL

Topar(-te) amb la realitat (a)baixa la moral

Un dels últims a sucumbir als encants pronominals és 'topar(-se)'. Ja sembla inevitable anar 'topant-te' amb reflexius per tot arreu

“Se li ha caigut un euro”. “Baixi el volum”. “Tiri aquesta jaqueta, que ja és vella”. Exemples reals d’un còmic real. Editat. En català, sí. Traduït (original castellà). Poso el crit al cel. Ho comento amb el redactor del costat i em retorna a la terra: “Doncs crec que és com ho diria jo...”

Reconeguem-ho, amb caure’s no hi ha marxa enrere. La realitat, per dura que ens sembli, és que molts ja l’han fet seu, començant per les meves filles de quatre anys (!). I no és un cas aïllat. El contacte amb el castellà està canviant l’estructura sintàctica de molts verbs. En un accident, els cotxes se surten de la carretera. I -tornant a la família- elles ja no “ se surten” de la ratlla (tenim dues artistasses, sí!). De moment, encara no ordenen a ningú que es calli, però tot arribarà. En la meva adolescència la frase preferida dels aficionats a fer el merda ja era “Calla’t la boca” o “Achanta la mui”, del castellà i del caló. Fins i tot, si no buidem el pap és que ens callem coses.

Un dels últims a sucumbir als encants pronominals és topar(-se). Ja sembla inevitable anar topant -te amb reflexius per tot arreu. Atenció, que en castellà l’ús també ha fet aparèixer o desaparèixer el pronom: el diccionari de la RAE dona com a bons tant caerse com caer (“ Tropezó y cayó de rodillas”), que a molts ens pot semblar una catalanada... (déu-nos-en guard, l’exemple és de Vargas Llosa!).

Certament, hi ha pronominalitzacions (no les anteriors, que consti) que, tot i que ens fem els sords amb la normativa -que, al seu torn, fa el sord - a molts ja ens semblen imprescindibles. En aquest cas, com en d’altres, el Diccionari normatiu valencià és més realista i avala tant l’ús pronominal com l’altre (que és el més genuí, tot i que fa temps que està sent desplaçat).

La que està esdevenint sorda total és la a inicial d’ abaixar i apujar. Aquesta feblesa vocàlica és un exemple més de la feblesa general de la llengua quan no és paral·lela al castellà. Subir tant pot ser pujar (anar de baix a dalt) com apujar (fer pujar a un nivell més alt), i ja la tenim armada. ¿Queda algun preuniversitari que vulgui apujar nota?

Això sí, pocs tiren la tovallola, la majoria la llancen. Tampoc els hi podem retreure, em podríeu dir, perquè amb el diccionari a la mà la tovallola tant es pot tirar com llançar o llençar a terra. Però en els girs i frases fetes la cosa no funciona així, que per això ho són, perquè estan fixats d’una determinada manera. Aquí l’expressió és prou recent (ve del món de la boxa) perquè les fonts que la recullen no es posin d’acord sobre si tirem o llancem. Ara bé, el que em fa sospitar que hi casa més tirar (a part de la intuïció) és precisament que en la majoria de frases fetes amb tirar que són iguals en castellà, en català la tendència actual és tirar cap a llançar: llançar-s’hi de cap, llançar-se els plats pel cap, llançar-se a la piscina... (quan sempre s’havia dit tirar ). I, en canvi, quan en castellà echan en català no tenim tanta por d’espifiar-la i encara tirem prou: tirar llenya al foc, tirar-s’ho tot a l’esquena, tirar-s’hi a sobre... El problema és que tirar té l’estigma de castellanisme, perquè, de fet, ho és clarament quan es fa servir per llençar ( llançar coses a la paperera). Però no en els altres casos! La invasió subtil, doncs, seria llançar la casa per la finestra, perquè és la influència de la llengua veïna el que ens fa canviar de verb. I acabo amb un altre exemple real: “Als nens els costa donar la roba que ja no els va bé o tirar les joguines velles”. Tirar-les a on? Si precisament els encanta tirar-ho tot per terra!

Etiquetes