#QUÈDIUQUEQUÈ?

“Ser del morro fuerte”

La meva filla diu que "els Reis tenen morra, no es moren mai", que no sempre és el mateix que tenir morro, un altre tret també força comú entre la monarquia

Pot ser una virtut però, ai las!, també un defecte. Diuen que per aconseguir grans coses, cal ser obstinat, però l’entestament es pot convertir en encegament. I, a les palpentes, és difícil caminar amb sentit comú.

CDR, Tsunamis, els Avis i Àvies de Reus per la Llibertat. Aquests són del morro fort. I sort en tenim. Però també ho són els que els han d’escoltar. I això ja no ens va tan bé. Encara que a la pràctica la majoria entenem que els que són del morro fort són tossuts com mules, els diccionaris també diuen que ho són els que tenen mal geni. Bé, de vegades tot va junt. Això sí, no és el mateix ser del morro fort que del morro tort, que, aquest sí, es veu que només pot voler dir que ets geniüt o rampellut, és a dir, que tens un volcà a dins i que de tant en tant escup lava i tot el que convingui.

No rigueu, no, que això és el que els progenitors motivats hem après a dir als fills amb problemes per controlar la frustració. Reconec que a mi m’hauria anat la mar de bé que m’ho haguessin explicat així. La veritat és que els nens d’avui tenen molta morra, que diuen ells, que no és el mateix que tenir morro, tot i que s’hi assembla. Si tens morra, és que tens un avantatge clar (“Els Reis tenen morra, no es moren mai”, em van dir l’altre dia a casa, parlant dels de l’Orient, esclar). En canvi, tenir morro pot ser això o pot ser tenir barra, és a dir, ser un barrut (que també és característic de molts reis). Ja veurem si la morra acaba sent més que una moda passatgera i entra als diccionaris. Com que és igual en català que en castellà, té números per triomfar. O, precisament per això, pot acabar defenestrada.

Perquè, de fet, igual que copiem expressions del castellà a tort i a dret traduint-les matusserament, també ens agafen remordiments i algunes que funcionen en català es bandegen perquè són exactament iguals. I és normal que ens assaltin els dubtes en un context sociolingüístic com el nostre. Què és interferència i què no? O, més ben dit, què sentim com a nostre i què no? Heus aquí la mare dels ous. Així, per exemple, per molt que hi hagi testimonis (ho recorda en un interessant recull de locucions del segle XVII el professor Josep Capdeferro) que en català també ens hem “mantingut en els nostres tretze”, el regust castellà de l’expressió hi pesa massa. I encara que el DCVB la recull, cap altre diccionari l’ha secundat, ni tampoc els parlants la trobem a faltar.

En canvi, i no és casual, sí que podem dir que algú es manté tretze són tretze en una cosa o que hi està entretzenat. És un llegat del papa aragonès Benet XIII, el Papa Luna (i senyor de Reus), que, malgrat que es va aferrar a la poltrona amb totes les seves forces parapetat a Peníscola, no va passar d’antipapa. Bé, sí que va arribar un canònic papa Benet XIII, tot i que al segle XVIII, 300 anys més tard.