LA INVASIÓ SUBTIL

Un, dos, tres... tots relaxats!

“Ara pren consciència del teu cos i ves-te deixant caure en el cos... [comencem bé]. Ara adona’t de la presència de la respiració, deixa que la tensió reposi en la sensació que tot el cos està respirant... [vinga, que ja ho tenim]. I qualsevol molèstia o dolor que puguis notar en el cos, qualsevol sentiment d’aflicció o patiment que pugui aparèixer [això va bé, ja gairebé només penso en la respiració], qualsevol pensament de preocupació, de tristesa o d’enfado...” Que diu que què? Així és impossible relaxar-se!

Aprendre a apagar el xip de caçapífies i fer abstracció de com parla la gent segur que és sa. Ara bé, de moment, només us puc dir que és un bon exercici d’entrenament mental (el dia que me’n surti ja us avisaré). Ara com ara, no puc fer servir aquesta gravació que corre per la xarxa (és de les considerades més bones) per fer relaxació, i mira que ho he intentat. No puc fer-hi més, quan arribo a aquest punt començo a pensar com podríem dir enfado, aparentment un castellanisme més, oi? Però si tenim enfadar, per què no podem tenir enfado? Doncs no. Ens n’hem d’anar a una altra família.  Enuig (que no pot ser més postís), empipament, empipada (que sembla tret d’ El Patufet ), enfelloniment (molt poètic, sí, però poc pràctic), enfuriment. ¿Us imagineu l’esforçat relaxador dient alguna de les alternatives que ens proposa el diccionari castellà-català més bo que tenim (sisplau, una ànima caritativa que ens ajudi a fer-ne un altre!)? De fet, ni tan sols recull el mot que més s’adiu a aquest context:  irritació.

Però és que després de l’ enfado, centrar-me en la respiració és missió impossible, perquè resulta que no és un cas aïllat. I em comencen a venir al cap altres exemples semblants: de gastar no podem fer gasto, de fallar no podem anar a fallo, d’ arreglar no podem fer arreglos... Assossega’t, dona!, que en alguns d’aquests casos ens n’hem sortit una mica. Les despeses, malgrat que no agraden a ningú, lingüísticament funcionen. Amb les fallades ens hi hem conformat. I les reparacions poden fer el fet. Bé, si són de roba, mala peça al teler: fer la vora dels pantalons seria un arranjament? De fet, tot i que espontàniament ens costaria dir-ho així, a les botigues en qüestió ja hi diu que “es fan arranjaments”, quin remei els queda... Sí, algun llest dirà que amb un “s’arregla roba” ja fem el fet.

Tot apunta que aquestes paraules van entrar al català, en el seu moment -fa algun segle-, a través del castellà, i que en van ser expulsades per la “depuració” fabriana. De fet, el DCVB les recull amb entrada pròpia. Només d’ arreglo diu clarament que és un “castellanisme”. Enfado assegura que és “pres del castellà”, i fallo, que s’ha format “probablement per influència castellana”. El cas de gasto és diferent, perquè remet a gast, amb el mateix sentit, un mot antic que la norma ha optat per no recuperar. Podríem dir que despesa ja en cobreix el buit.

¿Estic demanant que s’acceptin arreglo i enfado (si despesa i fallada ja convencen)? No pas. Potser els necessitem, d’acord, i per això la llengua popular no els ha abandonat mai. Però la llufa de castellanisme ( enfado em trenca les oracions!) se’ls ha arrapat tant que desempallegar-se’n potser seria contraproduent i tot. I ja tenim massa fronts oberts. Ara, potser seria millor recórrer a un derivat d’ enfadar com enfadament -que tot i no ser al DIEC2 ja fan anar alguns escriptors-, que ficar un artificiós enuig en un diàleg informal. En tot cas, amb ar reglo sí que estem ben arreglats!

Etiquetes