Publicitat
Publicitat

PARLEM / RALLEM / XERREM

“Un gató té pas potes, fa?”

Vet aquí unes comarques on els catalanoparlants nadius més joves tenen 80 anys i més d’un i de dos han acabat parlant en un altre idioma amb els seus nets i besnets, alguns dels quals, al seu torn, han après català, sí, però més del sud. Bé, del centre. Esclar, tot depèn de com es miri.

Aquí els nins van a cercar el ca si s’ha escapat, hi ha aucells que viuen en gabis i si et volen explicar una histori et diuen “Escolta-mé”. Si a alguns us ha passat pel cap que som a les Balears, oblideu-hó. Ara bé, tenen molts trets en comú amb el mallorquí perquè, de fet, després de la conquesta de Jaume I, molts repobladors de Mallorca provenien d’aquí i els dos territoris van formar temporalment un regne separat de la resta de la confederació catalanoaragonesa durant prop d’un segle.

En aquest zona l’esdruixolofòbia és més forta que a les Balears: de fet, no hi ha cap mot esdrúixol. A més de fer caure la a final en els esdrúixols acabats en -ia, també n’hi ha en què directament es canvia l’accent de lloc. Fan musica (com es feia a gairebé tot arreu), estudien botanica i divideixen per sil·labes. Però pel que fa a la fonètica, el tret més distintiu potser és el tancament cap a u de moltes o tòniques: cullen flurs ruges i mengen entrepans de cambajú (pernil) per espertinar, que és el que aquí es fa a mitja tarda, sobretot els mainatges (una altra manera de dir nins ). Quan són una mica més grans, són pallagos. I també hi ha nois, però només ho són els joves gitanos. Precisament és dins d’aquesta comunitat on el català conserva més vitalitat.

I és que hi va haver un moment, sobretot a partir de la II Guerra Mundial, que el català va deixar de transmetre’s. “Ma mare volia pas que parlés català”, expliquen molts que avui voregen la cinquantena. La majoria només han sentit parlar català als avis, però amb molta tenacitat l’intenten recuperar. “Jo parli català sempre, però pas tothom”. Aquest parlar és l’únic que fa la primera persona del present d’indicatiu acabat en -i. És una de les moltes petjades que hi ha deixat l’occità. Com aquesta manera peculiar de dir que no sense dir no, només amb pas.

El fet d’estar aïllats (tot i que no envoltats d’aigua) els ha permès conservar trets del català antic: “Sem anat a caçar llapins”. Fan el perfet com es feia fa segles, amb el verb ser (aquí pronunciat sere ) com a auxiliar (i, a més, conjugat diferent: jo sum, nosaltres sem, vosaltres seu i ells sun ). També són els únics que conserven l’ús col·loquial del possessiu llur, una forma culta i arcaïtzant a la resta del domini. Fins i tot el flexionen pel que fa al gènere: “Aqueixa és la llura votura, fa? (oi?)” Ara bé, tant amb el perfet com amb els arcaismes lèxics (a més de llur, també fan anar quelcom amb naturalitat, per exemple) hi té una mica a veure la llengua veïna, que, per un cop, no és el castellà sinó el francès: en els últims segles, per motius obvis, hi ha ficat cullerada molt més que l’occità. Aquí un gató no té res a veure amb els felins (és un pastís; en francès, gateau ), un retretat és un jubilat (en francès, retraité ), i votura i llapins, cotxe i conills ( voiture i lapins ).

Sens dubte, avui som al català septentrional o rossellonès ( rossillonès, aquí), el propi del Rosselló, el Vallespir, el Conflent i el Capcir (on hi ha una parla particular encara més acostada a l’occità), uns territoris que, juntament amb mitja Cerdanya, formen part de França des del Tractat dels Pirineus (1659). Malgrat totes les vicissituds, hi ha associacions incansables, com, per exemple, Aire Nou de Baó, que any rere any estrenyen llaços amb el sud i incorporen elements de la cultura catalana nord enllà: tenen grup de diables, castells, falcons... i molta il·lusió: “El que passa a Catalunya fa somiar a Catalunya Nord”. I si tenint-ho tot en contra encara somien, potser els que ho tenim molt millor no ens podem permetre renunciar als nostres somnis.

Riure, malgrat tot