Una gramàtica per dir-ho tot

La GIEC flexibilitza la norma però demana usuaris amb criteri

Enguany fa 150 anys que va néixer Pompeu Fabra, però també en fa 100 que va publicar la Gramàtica catalana, la primera que l’IEC va adoptar com a normativa, amb les posteriors edicions que ell mateix va anar fent fins al 1933. Fabra va morir el 1948 i encara se’n va publicar una gramàtica pòstuma, el 1956, però l’oficial va continuar sent la del 1918/33 fins fa poc més d’un any, quan l’IEC, per fi, va publicar la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC). Es tracta d’una obra que vol ser continuadora de la feina ingent de Fabra, però que se’n distancia tant per com presenta la informació com per la manera com tracta la variació lingüística dins la norma.

La gramàtica de Fabra responia a la necessitat urgent de difondre la seva proposta codificadora i només contenia l’essencial: les formes i construccions seleccionades per al que ell va anomenar la “llengua literària”, el que ara anomenaríem la llengua estàndard formal. Però a diferència d’avui, a principis del XX el català era viu al carrer però caòtic i molt minoritari en els usos escrits (i el català jocfloralesc era arcaic i estava molt allunyat del parlat). Sense modernitzar-lo i unificar-lo el català no podia guanyar terreny com a llengua nacional.

Nous temps, noves necessitats

Un segle més tard, la GIEC, que ha pogut partir d’estudis lingüístics més aprofundits, respon a unes altres necessitats. Com la gramàtica de Fabra, també prescriu però ho fa tàcitament, a mesura que va descrivint els fets de llengua. Pressuposa que tot el que recull, si no diu explícitament el contrari, forma part de la llengua general i, per tant, és normatiu.

Aquest lligam entre norma i descripció fa que, inevitablement, a la GIEC hi aparegui la variació geogràfica (no sempre ni exhaustivament) però també la variació de registre, és a dir, que no només orienta sobre els usos formals de la llengua, sinó que també pren partit en els col·loquials. A l’època de Fabra, la presència de registres informals en la comunicació d’àmbit general no era ni de bon tros la mateixa que avui. No es pot pretendre que en una ficció televisiva de sobretaula s’utilitzi el mateix registre que en una classe magistral.

Aquest intent de reflectir-ho tot respectant la normativa que parteix de Fabra dificulta la interpretació de la GIEC (que es veu obligada a fer constants matisos: “preferible en els registres formals”, “més corrent i preferible”, “col·loquialment”, etc.) però també flexibilitza la norma. Precisament la nova gramàtica vol fugir de la dicotomia correcte/incorrecte i instaurar la d’adequat/inadequat a la situació comunicativa. És a dir, hi ha formes que poden ser adequades per a un registre col·loquial i inadequades per a una situació més formal.

Això dona molta més llibertat a l’usuari, però també li demana un esforç extra, perquè davant el ventall d’opcions ha de ser ell qui decideixi què és més adequat en cada cas, amb la dificultat afegida que en els usos públics la frontera entre formalitat i informalitat cada cop és més difusa. Per acabar-ho d’adobar, sovint no hi ha una sola solució “adequada” a un mateix registre. Per exemple, que la preposició a a “no estava gaire d’acord a tornar...” sigui “preferible en registres formals” no vol dir que en aquests mateixos registres no es pugui mantenir la preposició amb, més natural i espontània. Quina de les dues opcions s’ha d’ensenyar que és la bona a les escoles? Totes dues? Són preguntes que queden en l’aire i que s’espera que responguin versions més resumides, entenedores i prescriptives de la gramàtica.

En qualsevol cas, en el joc proposat, les solucions col·loquials són del tot adequades. És més dubtós afirmar amb rotunditat que siguin les úniques adequades. Perquè, de fet, i malgrat que en algun cas potser caldria, enlloc es diu que les formals siguin inadequades als contextos informals.

Etiquetes