I mira que girar la truita és fàcil!

Aquesta setmana més d’un i més de dos companys de la redacció m’han preguntat si recolzar és “correcte” en català per dir donar suport. Esclar, dimarts en va sortir un de ben gros a la portada en català d’un dels grans rotatius bilingües, i a molts els va cridar l’atenció. És d’aquells castellanismes històrics arrelats (perquè en castellà apoyar és tant donar suport com descansar sobre un suport ) però alhora encara estigmatitzats. És a dir, que té un ús espontani força estès, però, més o menys, tothom que es dedica a escriure en català és conscient que la normativa no l’accepta, i ja es veu que no hi ha un acord unànime sobre si és acceptable o no.

Precisament, Fabra va recollir aquest ús al seu Diccionari general però com a impropi (“Usat impròpiament en el sentit de donar suport ”), igual que el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana que durant uns quants anys va ser el gran referent normatiu: que recollís aquesta accepció, encara que fos amb un impr al davant, va causar, com a mínim, certa confusió.

Tenint donar suport (i fer costat, avalar, abonar ), no sembla que hi hagi cap motiu de pes per acceptar aquest recolzar, que molts no senten propi (de fet, el castellanisme popular era apoiar ). Però si depens del castellà no és tan fàcil prescindir-ne: perquè la qüestió és que en un titular no ocupa el mateix nombre de caràcters apoyar que donar suport. I recolzar s’hi ajusta més. En aquest cas sí que és una sort que, com diuen, el paper tingui els dies comptats...

Amb tot, aquesta invasió la veig més fàcil de combatre, precisament perquè no és subtil. I no hi ha discussió possible sobre l’alternativa genuïna. Tant de bo tots els girs i sentits figurats interferits fossin tan fàcils de detectar. Encara no se m’ha queixat mai ningú que cada setmana algun equip o altre doni la volta al marcador. Ni que sempre hi hagi algun xef innovador que doni la volta al concepte de restaurant tradicional. És un castellanisme molt més recent, i, com sol passar amb aquests clixés periodístics que es posen de moda, les alternatives mai acaben de ser bones del tot per als que han pensat que donar la volta era tan fantàstic. I no n’hi ha poques: els conceptes de restaurant es poden reinventar o se’n poden fer noves lectures, els marcadors es poden capgirar, un problema es pot mirar sota una llum nova o veure des d’una altra perspectiva; i sempre es pot anar més enllà... Però amb el referent castellà al cap, res d’això acaba de convèncer.

I no és que no puguem donar voltes a les coses, no, ni que no puguem donar cent voltes a algú, o mil! Però no donem la volta a la truita (o, almenys, fins fa poc no ho fèiem). Ni tampoc la capgirem, en aquest cas, senzillament la girem. Igual que girem els mitjons: la vida ara, amb sort, es capgira com un mitjó (evitem donar la volta però en l’intent de correcció hi perdem un llençol). Precisament per això tampoc podem donar la volta a les situacions.

Més dubtosa és la genuïnitat de sortir a donar una volta (un tomb o un volt). Ara la nova gramàtica de l’IEC (GIEC) avala tant donar com fer (que era el que recollien fins ara les obres de referència). Jo sempre faria tombs, però diria que aquí la variació dialectal no es pot obviar. Ara bé, la GIEC no diu res dels sentits figurats. Perquè, d’acord, acceptem que puguem donar (o fer ) mitja volta si volem ensenyar a algú com ens queda un vestit nou, però això també vol dir que si un s’hi repensa o recula, és que dona mitja volta? Amb la porta que ara s’ha obert, fa de mal dir.