Publicitat
Publicitat

CATALÀ AMB BOLQUERS

“Una oloreta!”

En poc més d’un any (des dels dos anys i mig als tres anys i mig, més o menys) els aprenents de parlants passen del llenguatge telegràfic a fer disquisicions. Cap als dos anys, les frases ja tenen més de dues paraules però hi ha llacunes: encara no en volen saber res ni d’articles, ni de preposicions, ni de conjuncions... I, només un any després, són capaços de fer llargues explicacions sense deixar-se ni una coma. A casa, tot i que sempre són dues com a mínim, des de fa un temps la Joana ha agafat el costum de parlar sola. No te n’adones i mentre l’Helena està fent un puzle tranquil·la ella va explicant qui sap què a qui sap qui. Es veu que és normal que els nens pensin en veu alta el que estan fent o volen fer perquè això els serveix per resoldre dificultats. Igual que és habitual que preguntin tots els perquès, i no és només perquè tinguin curiositat sinó perquè necessiten parlar i comunicar-se.

De les frases de dues paraules en recordo especialment una, que encara fan servir: “Una oloreta!” I no us penseu que sempre fos la dels macarrons de l’àvia. Si a algú se li escapava algun aire pudent, també exclamaven “Una oloreta!” Ara ja han descobert la pudor. I, per sort, de moment, senten pudor de coses i no a coses, com per influència del castellà s’està estenent cada vegada més.

És cert que segons com entonis aquest “Una oloreta!” pots voler dir “Quina pudor!”, però, això sí, de moment ja tenen prou feina amb els sentits rectes. L’altre dia el seu pare els llegia un conte precisament d’un pare que tenia “la mà trencada a llegir contes”, i l’Helena va exclamar: “¿A veure on és la mà trencada?”