30/06/2018

Alguns ‘posar’ que estan fora de lloc

3 min
Alguns ‘posar’ que estan fora de lloc

Llegeixo amb estupor als informes de menjador de les meves filles que cada una “posa i desposa la taula correctament (quan li toca)”. En això, a casa tenim sort: la taula no es mou de lloc, no cal que la posem i la desposem cada vegada!

Això de desposar fa riure, sí, i encara rai que no amenaça de fer fortuna perquè, pobret, no arriba ni a castellanisme. De fet, seria com l’intent de catalanització d’un castellanisme. En català, parem (la) taula i la desparem. En castellà, ponen la mesa i la recogen. Doncs traducció literal que no falti: posar la taula i (perquè no sigui dit que no ho fem com en català) desposar-la.

¿És que posar no existeix en català? Sí, i tant que existeix! Però la manera més natural i espontània per dir “preparar la taula amb els estris convenients per menjar” és parar taula (o parar la taula ). Potser en alguns parlars és viva la forma po sar la taula i, de fet, el Diccionari català-valencià-balear recull aquesta expressió (però sense article, po sar taula, i sense situar-la en cap lloc concret ni citar-ne cap exemple literari).

Ara bé, almenys des del punt de vista dels parlants de català del Principat, això de posar la taula no es veu com una invasió subtil sinó com una interferència en tota regla de la llengua veïna. I encara que, per exemple, el Diccionari normatiu valencià recollís l’expressió (que no és el cas, per cert), això no la faria adequada en totes les varietat geogràfiques.

Passa una mica el mateix amb parar una trampa, que cada cop es posa més. En català, les trampes demanen parar. Passa res si les posem? Potser aquest canvi aparentment no és greu, però mina la personalitat pròpia de la llengua i, de retruc, l’autoestima dels que la parlem. I compte, perquè la febre de posar també està reduint pondre. Les gallines comencen a posar ous i el sol es comença a posar. I jo em pregunto: on? Sí que és veritat que les gallines podrien aprendre a posar els ous a les oueres elles soletes...

A l’última xerrada d’aquestes per a pares motivats (ai, per a famílies, si vull ser políticament correcta), la formadora (ara se’n diu així) ens aconsellava que no ens escarrasséssim a exigir sempre el màxim als fills: ens havíem de fixar tres o quatre coses importants i en aquestes no cedir mai; en la resta, podíem afluixar si no volíem que la casa sempre fos un camp de batalla. “Si considereu que el més important és que posin la taula, doncs no feu mai la vista gruixuda amb això”. Havia sentit fer la vista grossa, però això de gruixuda encara no; i em queda per sentir la vista grassa (la traducció més ajustada de la vista gorda, no?)... Jo sí que vaig haver de fer els ulls grossos, aquell dia: “No et fixis en la forma i estigues pel contingut”, m’anava repetint... I ella continuava: “¿Potser algú creu que el més important és que dobleguin bé la roba?” Ves per on, un altre exemple de castellanisme d’aquests que fan tanta malícia. Podem doblegar coses, esclar, però de reduir les peces de roba a quadradets per poder desar-les ordenadament a l’armari en diem plegar, no doblegar, encara que per plegar la roba calgui doblegar-la, certament.

La formació va ser molt útil, sens dubte, tant que fins i tot m’ha servit per fer aquest article. Em va quedar molt clar que “ no nos tenemos que capficar en cosas sin importancia ”. Sí, en castellà tampoc se’n sortia gaire. Però, què voleu que us digui, això tampoc em consola.

stats