20/10/2018

Per què som tan ‘patosos’?

3 min
Per què som tan ‘patosos’?

Lingüista i periodistaFa uns dies, el brillant actor i director Julio Manrique explicava al Play que de petit era “un nen poruc i una mica sapastre, anava sempre amb els genolls pelats”. Bé, com vaig comprovar per curiositat, no va dir sapastre, sinó, com era previsible, patós.

Indiscutiblement aquest castellanisme ha fet fortuna. Qui no s’ha rigut d’algú que acaba de caure tontament dient-li que és patós? Sempre que hi hagi confiança i no s’hagi fet mal, esclar. Ai, quina malícia!, he hagut de fer servir un altre castellanisme per descriure la caiguda. Jo hauria dit que acaba de caure com un setrot, però la majoria no hauríeu sabut què m’empatollo. Cap al Camp de Tarragona (no sé si a tot), la gent que cau a plom cau com un setrot. I algú és molt setrot si cau amb facilitat. El DCVB diu que un setrot és un gerro, però em costa veure-hi la relació. Sembla que dels borratxos també se’n deia setrots, i això ja em lliga més, perquè quan s’ha aixecat molt el colze el terra es veu més a prop... A Vilanova i la Geltrú també anomenaven setrots els curts de gambals, però allà ho relacionen amb els ceptrots, que són les forques que porten alguns diables del correfoc...

La qüestió és que les meves cosines universitàries (del mateix poble que jo) ja no cauen com setrots, sinó que són patoses com a tot arreu. Curiosament, el DCVB recull patós, però no per al que és inhàbil amb els peus sinó per al que és avorrit, mancat de gràcia, amb aquest exemple d’ús: “La comèdia ha sigut molt patosa”. No comenta res del seu origen. Aparentment el més probable és que derivi de pata, perquè fa referència a la poca habilitat amb les cames (i així ho asseguren Corominas i el Clave), però també podria venir de pato, ja que el caminar d’aquests ocells no és gaire estilós.

Però què passa, no tenim adjectius per descriure aquesta inhabilitat universal? Sapastre potser és el que s’hi acosta més, tot i que els diccionaris no ens hi ajuden. Segons la majoria, sapastre ho és qui “fa la feina malament, amb qui no es pot comptar per fer una cosa”. Potser maldestre, doncs, tot i que senzillament és “mancat de destresa”, i la condició de destre més aviat ens remet a les mans i no als peus. En canvi, aquest sí que ens va com oli en un llum per erradicar el manasses, una graponera traducció del manazas castellà. Graponer també serviria. Que té grapes en comptes de mans, vaja. I matusser. I barroer. I pocatraça.

Si anem a l’altre extrem, als manitas, no ho tenim tan fàcil. I que l’expressió fer manetes sigui bona (malgrat que no hi té res a veure, o sí) no ens hi ajuda, perquè dona carta blanca al manetes hàbil, tot i que tenim traçut i unes quantes expressions per referir-nos-hi, com tenir bones mans o tenir dits.

Siguem francs: a acceptar el castellanisme sempre hi som a temps. Encara que el Diccionari normatiu valencià ja hagi tirat la tovallola i reculli els patosos, mentre encara siguem uns quants els que els sentim forans valdrà la pena combatre’ls.

Això sí, que consti que la intenció de l’article no era criticar el català de l’admirat Manrique. Tenia una conversa relaxada amb una periodista, seria diferent si ho hagués dit en un escenari. Però ja que hi som, ho aprofito per demanar-li que es deixi assessorar més. És una llàstima que el món del teatre, escarmentat segurament per correctors mestretites, no es deixi guiar més per lingüistes assenyats i sovint caigui alhora en la ultracorrecció i la deixadesa.

stats