I si tornem al gust de sempre?

En un diari tan gustós com el d’avui m’ha vingut de gust parlar del gust. Sí, del gust que estem perdent no per falta de papil·les gustatives sinó per la invasió cada cop menys subtil del sabor.

Quan les paraules surten al diccionari i el diccionari no t’orienta sobre el seu ús, mala peça al teler. És la manera més fàcil de legitimar castellanismes flagrants. Sabor existeix en català, esclar, i el DIEC2 i la majoria de diccionaris el recullen com a sinònim perfecte de gust en l’accepció de “propietat que tenen moltes coses d’afectar l’òrgan del gust” i “sensació percebuda pel sentit del gust”. És a dir, avalen frases com “Aquest peix no té sabor de res” i “El refredat no em deixa sentir el sabor del menjar”. Però ¿diríeu que són naturals i espontànies, almenys en els parlars del Principat? En la llengua de la publicitat sí que són les preferents. Sempre i sense excepcions. ¿És perquè com més paral·lel sigui l’anunci a la versió castellana (que és l’original en tots els casos) millor? No, i ara!, què dius!

És cert que sabor va tenir un ús estès en el català medieval. Per exemple: “Alguns han dit que la Mort és amarga; poden-ho dir los qui la sabor senten”, escrivia Ausiàs March. I poetes més recents com Verdaguer també l’utilitzaven. De fet, ningú en qüestiona l’ús literari. Els diccionaris continuen recollint la possibilitat que pugui ser femení o masculí. Però en el català del dia a dia, de casa, de l’escola, dels mitjans, el gust era fins fa poc el més degustat.

On el sabor deixa més mal gust de boca és en expressions com la que acabo de fer servir. Ara ja comença a ser habitual que tot deixi mal sabor de boca, per exemple. Però una experiència negativa més aviat ens pot deixar regust o mal gust de boca. Malgrat que els diccionaris no recullin aquestes expressions, el sentit figurat es desprèn tan fàcilment del recte que res ens hauria d’impedir utilitzar-les. Amb gust, esclar.

Si bé de vegades el gust encara aguanta l’embranzida del sabor, qui sí que s’està ensulsiant és la preposició de que el segueix. Cada dia comprovo esfereïda com gent de la meva generació (no només els més joves, vull dir) i de fora de l’àrea metropolitana troba que els tomàquets ja no tenen gust a tomàquet... I el català cada cop té menys gust de català, oh yeah.

Per no parlar d’expressions gustoses (bé, ara tots en dirien saboroses) que hem anat incorporant si us plau per força. ¿No us heu sentit dir mai que aquell o aquell altre s’ha despatxat a gust? Tan maco que seria que ens sortís espontàniament dir que ha buidat el pap o que n’ha dit quatre de fresques. O que les ha deixat anar sense engaltar. O que no ha deixat res per verd (si és que ho ha aprofitat tot per dir penjaments de qui sigui). Doncs passa tot el contrari: ja queda poc per conviure amb els que no deixen titella amb cap. Què dic, poc, el Traductor de Google ja els ha començat a escampar per alguns mitjans!

Ara bé, tot això no vol dir que no pugui donar gust no fer res, o fins i tot que de tant en tant no ens puguem donar el gust de no fer res. La frontera entre una expressió idiomàtica amb valor figurat (despacharse a gusto) i una construcció transparent importable (darse el gusto) de vegades és traïdorament fina. És quan hauríem de fer valdre la intuïció, però ara com ara la tenim al mecànic sine die.

Maria Rodríguez Mariné és lingüista i periodista