Habitatge: consensos i divergències

Estem d’acord que cal habitatge assequible a Barcelona, i que la dimensió del problema no és de 4.000 unitats sinó de l’ordre de 160.000 pisos. Sent realistes, això implica dissenyar polítiques públiques estables per als pròxims vint anys. Hi ha consens per abordar la dimensió metropolitana del problema, atès que la bombolla està expulsant gent jove cap a fora de la primera corona a causa dels preus del lloguer. I també hi ha un clam per reformar una llei d’arrendaments urbans que protegeix més els grans tenidors que no pas els arrendataris, encara que això no sembla viable perquè és una hipòtesi que passa per Madrid. Ningú no sembla oposar-se a l’impuls de l’habitatge social per part de cooperatives i del tercer sector (entitats sense ànim de lucre) o a l’objectiu d’adquirir pisos buits als bancs, si es deixen. I, després de diverses verificacions, les dades indiquen que Barcelona no té 80.000 pisos buits sinó menys del 4% del seu estoc (menys de 30.000).

En què no hi ha consens? En la concreció: encara no hi ha grans acords. Legítimament, cada partit s’ho mira des de la seva òptica, però la retòrica ens va en contra. Hi ha desacord sobre si calen mesures soft o bé mesures hard. L’Ajuntament de Barcelona pronostica que acabarà el mandat amb 900habitatges socials lliurats i 3.500 en projecte o en construcció, dels quals un 80% seran en règim de lloguer. La pregunta rellevant és com compensarem el dèficit històric que acumulem i quines institucions en seran responsables.

L’agenda del no creixement passa per la regulació dels preus del lloguer, sense incrementar el parc d’habitatges lliures. S’argumenta que l’escassetat de pisos buits no té un impacte real sobre una bombolla que s’infla de totes maneres per l’afany lucratiu del sector immobiliari. Aquesta tesi se suma a la proposta de contenir o reduir el turisme i confia que la reforma de la llei d’arrendaments urbans és possible a curt termini. La responsabilitat de la construcció del parc públic recauria, doncs, únicament en el sector públic, i seria només viable si les administracions hi destinessin més pressupost. Calen 100 milions d’euros per fer 1.000 pisos socials. No són pocs diners, i posar-los a habitatge significa treure’ls d’altres partides.

En canvi, la hipòtesi del creixement passa per la creació de més oferta de pisos lliures i la reinversió de part dels beneficis en la construcció del parc d’habitatges. També s’hi ha sumat últimament la proposta de reinvertir la recaptació d’una taxa turística més alta en la generació d’un parc d’habitatges públics de lloguer. És una visió que fa compatible el creixement però redistribuint-ne els beneficis, amb una visió sostenible a llarg termini. Aquesta agenda veuria també amb bons ulls fórmules per donar incentius (més densitat o més compacitat) a canvi de destinar un percentatge dels pisos al parc públic. Requereix un sector privat compromès i disposat a sacrificar part del seu benefici a canvi de construir ciutats més justes.

A grans trets, són dues agendes vàlides, coherents, i que poden ser efectives si s’apliquen amb constància. Però sobretot el que penso és que no podem esperar més. És urgent tirar cap a un camí o cap a l’altre. En qualsevol cas, em semblaria ridícul fer-ne una pugna política per guanyar vots o fer-ne doctrina. És urgent abordar-ho i marcar una agenda consistent per als pròxims vint anys. Una bona opció per despolititzar-ho seria votar-ho.

I no puc acabar aquest article sense una reflexió: l’estat espanyol té l’obligació d’implicar-se per garantir l’accés a l’habitatge. També això està escrit a la Constitució. Si des de Madrid dediquessin els esforços que dediquen a la repressió a construir ciutats millors, a complir les disposicions estatutàries o a garantir drets fonamentals com la llibertat d’expressió i la discrepància, no seríem on som. Perquè es podria donar el cas que Catalunya mai no arribés a celebrar un referèndum pactat però altres municipis espanyols aspiressin a desvincular-se d’un estat incapaç d’entomar debats responsables i transcendentals sobre qüestions tan bàsiques com la llei d’arrendaments urbans per esgotament, desídia i menyspreu. El municipalisme ja no és una opció política: és una tendència global que té a veure amb l’empoderament dels ciutadans i amb trencar barreres. Temps al temps.

Etiquetes