Iniciativa, gestió o caos

Al llibre 'Gestión o caos' del 1973 ja es descriu l’expulsió de barcelonins als suburbis

Hi ha al MoMA de Nova York una exposició magnífica sobre l’obra de Stephen Shore. Artista precoç, va fotografiar des dels 9 anys i en tota mena de formats aspectes aparentment mundans de la cultura popular. L’any 1975 els arquitectes Denise Scott Brown i Robert Venturi li van encarregar que fes fotos per a l’exposició 'Signs of life: symbols in the American city'. Shore va fer fotos de bungalous, motels i gasolineres amb la idea de desmuntar la concepció elitista segons la qual hi ha ciutats difícils de fotografiar perquè no hi ha edificis d’interès arquitectònic. S’entén “interès arquitectònic” com a edificis signats per arquitectes reputats.

I al New Whitney, edifici singular de Renzo Piano, hi ha una petita exposició paral·lela sobre l’obra de Zoe Leonard, fotògrafa que també explora el cantó poètic de l’inesperat a la vida quotidiana. Té una sèrie de cinc o sis fotografies de troncs d’arbres de parcs de la ciutat que s’han fos amb tanques, reixes o baranes. Són fotos que contraposen natura i artifici al llarg dels anys i que expliquen, amb molt poc, l’essència del que vol dir l’entorn urbà. Ni Leonard ni Shore no són fotògrafs icònics, però han influït molt en la manera de fer fotografia, interrogant-se constantment sobre què vol dir produir imatges sobre la vida col·lectiva. Les seves preguntes ambicioses han obert un diàleg interessant entre artistes de totes les generacions.

Al llibre 'Gestión o caos', publicat pel Círculo de Economia l’any 1973, ja es descriu la problemàtica de l’expulsió de barcelonins als suburbis per l’especulació immobiliària. D’una banda, la capital es densifica i es crea un primer cinturó “suburbial”. Les activitats industrials fan nosa i es dispersen pel territori, en paral·lel a la introducció del sector serveis. I alhora, amb el desenvolupament econòmic desigual, augmenta l’oferta residencial per a les rendes altes al centre. Fa quaranta-cinc anys, doncs, que els llibres tècnics parlen d’expulsions i quantifiquen en més de 100.000 la necessitat d’habitatge assequible a l’àrea metropolitana.

Si no articulem una cultura urbana i empoderem els que s’aventuren a projectar de nou, deixem la iniciativa en mans de qui té els mitjans per fer-se els projectes a mida

Tal com argumenta Larrosa en un article publicat en aquest mateix diari, la manca de transport públic i projectes emblemàtics més enllà de les rondes només perpetua la diferència entre la ciutat monocèntrica i la perifèria desestructurada. Entre el 1900 i el 1950, la població de Badalona es va multiplicar per tres, la de Cornellà per cinc, la de Santa Coloma per deu i la de l’Hospitalet per vint-i-cinc; mentre que la de Barcelona “només” es triplicava. I a 'Gestión o caos' s’hi llegeix: “Los valores estéticos parecen haber sido borrados por el desenfreno especulativo, la apatía popular, el culto a una eficacia mal entendia e incluso el desinterés de las autoridades municipales y estatales”.

La ciutat és un concepte inabastable, tan complex, tan canviant, tan plural, tan polític i tan poc previsible, que massa sovint ens resignem a governar-la: és la gestió, o el caos. Però la gestió és resignació, i no ens podem conformar amb una actitud passiva, de mers observadors. Avançar vol dir passar de la gestió a la iniciativa. Implica abandonar prejudicis i utilitzar el coneixement col·lectiu per dissenyar espais o serveis radicalment valents; amb capacitat d’incidir sobre un entorn construït ja consolidat i amb tota mena d’imperfeccions. Vol dir abandonar els apriorismes i passejar-se per tots els racons de la metròpoli amb ganes de no conformar-se amb un paisatge banal o amb barris sense ànima.

Aneu el divendres al cine a un centre comercial de la perifèria, un de qualsevol, i si pot ser que sigui al final d’un trajecte en cotxe ple de rotondes verdificades amb gespa ben regada. La mirada des de la gestió implica dissenyar un pla amb paràmetres complexos i aritmètiques impossibles que pretenen impedir la rèplica d’allò en el futur. El més probable és que el pla no s’implementi, però algú n’haurà capitalitzat políticament la publicació i serà una bona idea desada en un altre calaix.

L’acció urbana conscient requereix preguntar-se per què la decrepitud del centre atreu gent tan diferent i potencia el seu caràcter. Vol dir aplicar-hi la mirada de Leonard o Shore, amb ganes de comprendre què hi ha de realment genuí en cada fragment de la metròpoli. Requereix un constant exercici de realisme i el foment radical d’iniciatives alternatives, facilitar que les bones idees prosperin; prioritzant la col·laboració entre iguals, on les institucions faciliten però no lideren. I implica reconèixer que les idees tenen un valor, i que és just remunerar mínimament els qui des de la seva professió, militen per la causa urbana. Contraposar idees, convidar a pensar, descartar projectes i fer avançar sobre hipòtesis passades ha de ser la tasca prioritària dels qui des de les administracions han de fer avançar la metròpoli. Si no articulem una cultura urbana i empoderem els que s’aventuren a projectar de nou, deixem la iniciativa en mans de qui té els mitjans per fer-se els projectes a mida. Paradoxalment, és possible que la celebració del quotidià i l’impuls d’una nova pràctica professional compromesa amb la iniciativa, recolzada en la potència del coneixement col·lectiu, i amb un nou llenguatge arquitectònic útil, funcional i no marquetinià sigui el menys banal dels assumptes pendents durant els propers anys.