14/02/2017

Sagrada Sagrera: omplim de vida les vies

4 min

El conflicte Catalunya-Espanya impacta directament a la ciutat. Quan tinc visites d’Europa i em demanen que els ensenyi la ciutat real, la que no surt a les revistes, sempre els duc a la Sagrera: els recomano que comptin quanta gent creua les vies transversalment, i que en treguin les seves pròpies conclusions. És un conflicte polític que també es materialitza a la ciutat.

Fa anys que la Sagrera és un desafiament per a Barcelona i ho serà per a les futures generacions. Xavier Basiana, un pioner de la innovació urbana, va immortalitzar el paisatge de frontera en unes fotografies magnífiques al llibre 1984-1994 Barcelona transfer. Malauradament, encara són vigents: el desert de les vies al descobert, el territori barrat i una ferida urbana oberta que fa anys que aïlla Sant Martí de Sant Andreu. El Besòs reconvertit en parc està esdevenint a poc a poc espai de frontissa, però la Sagrera encara és una gran barrera de dimensions metropolitanes.

La Sagrera és un d’aquests temes tan grossos, d’un impacte tan brutal i tan inabastable, que ha deixat d’interessar als mitjans. És notícia quan ve algun membre del ministeri, o quan s’inaugura una passera per a vianants, però tot plegat no aconsegueix dissimular un cúmul d’intencions que esquiven el repte de conquerir el desert de les vies.

El 2010 algú va tenir la idea de fer un concurs internacional d’arquitectura per mirar de posar fi a la incertesa: mentre hi hagués imatges del projecte, mentre es publiquessin imatges dels flamants guanyadors amb els successius alcaldes, es crearia la falsa aparença que el futur parc era a tocar. Avui la realitat és una altra i les vores de la Sagrera són autèntics descosits urbans.

La Sagrada Família té flamants detractors, però, com a mínim, avança. El resultat pot agradar més o menys, però els fets són que sense diners públics l’obra s’acabarà el 2026. La Sagrera, en canvi, que té un interès públic indiscutible, que és un territori objectivament desavantatjat i que esventra la part oriental de la ciutat com una autèntica frontera, no té cap data de finalització, ni tan sols inversor conegut per pagar la costosíssima estació. El tren d’alta velocitat arriba a Barcelona des del 2008, però els diners per acabar les obres de la nova estació, la cobertura de les vies i el nou parc no arriben amb la coartada de la crisi, les retallades o la punxada de la bombolla immobiliària. S’estima que les inversions necessàries per acabar el parc lineal i l’estació ascendiran a 2.250 milions d’euros, i part del pressupost s’havia de finançar amb les operacions immobiliàries dels terrenys públics, però també el sector públic va fer hipòtesis massa optimistes. Els 2.250 milions són una xifra que sembla molt alta, però és una mica inferior al pressupost de l’Ajuntament de Barcelona per al 2017.

S’ha de capgirar aquesta situació de paràlisi. Jo he deixat de creure en la pressió institucional perquè les coses avancin, perquè, desafortunadament, les institucions estan més centrades a inaugurar petits èxits que no a resoldre els grans conflictes urbans, que són molt desagraïts; i com més polititzats els temes, menys avancem. El lema de la superilla, “Omplim de vida els carrers”, és prou potent per aplicar-lo a la Sagrera, però amb més ambició. Perquè a la Sagrera no és que no hi hagi vida, és que sembla que no n’hi haurà en els pròxims vint anys. I això no és política, és la vida quotidiana al cor de la ciutat.

El que suggeriré és radical, i va en la línia de Les Grands Voisins de París: si a la Sagrera no hi arriba la inversió de les administracions competents, s’ha d’articular un full de ruta alternatiu. Penso en una organització cívica sense ànim de lucre, capaç d’alinear els líders polítics, les entitats del territori i el sector privat per donar l’ímpetu necessari a les estratègies d’inversió. Una organització independent amb legitimitat per transformar la realitat des del minut zero: integrada pels col·legis professionals, els experts en infraestructures, les associacions i empreses privades que vulguin contribuir al desenvolupament de la ciutat. Un catalitzador per al pensament creatiu i per pensar out-of-the-box, fent col·laborar les administracions en lloc de fer-les competir. En aquests moments, el que importa a la Sagrera no és si el parc serà més o menys verd, si hi haurà un tipus de lluminària o un altre, si els arbres tindran fulla perenne o caducifòlia, sinó tornar a confiar en l’urbanisme com a mètode per fer arribar la justícia social a qualsevol racó de la ciutat.

Penso en una organització cívica finançada amb aportacions ciutadanes, turístiques o d’empreses que vulguin contribuir a la Nova Agenda Urbana, que asseguri la distribució equitativa de càrregues i beneficis del projecte i que sigui capaç de reinvertir l’augment de valor que es derivi de la transformació urbana contínua. Una entitat transparent, que reti comptes, que marqui l’agenda de les institucions, i no al revés. Que integri les associacions de veïns, però també els experts urbans i totes aquelles empreses que puguin contribuir al creixement econòmic dels barris dels entorns de manera sostenible i equitativa.

Els escèptics diran que les vies són terreny de l’Estat, i és cert, perquè la Sagrera, com les casernes del Bruc o el Port, administrativament és competència de l’Estat. En un temps en què les fronteres a Europa s’han esborrat, això també va de democràcia, i depèn exclusivament de la nostra capacitat per mobilitzar-nos que la Sagrera es recuperi per a usos ciutadans. Però també els terrenys municipals de les vores de la Sagrera estan abandonats. Es pot començar pels marges, o per les grans peces com el Triangle Ferroviari, que és de l’empresa pública TMB, i per a qui els arquitectes Alday/Jover van fer un projecte magnífic. O fins i tot ocupant les vies els caps de setmana, ara que no s’hi detecten grans moviments d’obres.

No hi ha cap projecte a Europa tan enquistat com el de la Sagrera, malgrat que a totes les ciutats hi ha estructures ferroviàries o terrenys que són competència dels estats. A 10 minuts a peu de les vies de la Sagrera hi viuen unes 150.000 persones. Pensin el que pensin sobre la independència, la majoria comparteixen que la situació en aquest punt de la ciutat és insostenible. Amics de la Sagrera, omplim de vida les vies.

stats