Urbanisme en temps de l’antropocè
Anem tant de bòlit que no tenim temps de parar a pensar el que diem. Però la vida a la ciutat no són només pedres; els urbanistes intentem posar ordre a tota mena de conceptes, que s’articulen amb la paraula i que es dissenyen amb el llapis. Jo escric sobre ciutats perquè és la manera més assequible de projectar, i no requereix client. Però perquè quedi clar, els urbanistes no tenim cap vocació d’exercir com a teòrics: tant de bo d’aquests articles en sorgissin projectes interessants per a tota mena de municipis i ciutats. L’Eixample de Cerdà no s’entén sense la Teoria General de la Urbanització; la Casa Bloc és fruit de les publicacions escrites del GATCPAC, i l’obra de tants excel·lents joves arquitectes com Bosch Capdeferro, H Arquitectes, Vora o Un Parell d’Arquitectes, es valoren encara més amb la lectura dels textos de Josep Lluís Sert, Oriol Bohigas, Josep Quetglas o Xavier Monteys.
Repensar les ciutats mediterrànies en l’era de l’antropocè (l’era marcada per la petjada de l’home al planeta) ha estat l’objectiu de la trobada que el CCCB i la British Academy han organitzat a Barcelona fa uns dies. Inspirats per Judit Carrera i Ash Amin, els convidats hem gaudit conversant a partir d’idees, projectes i investigacions inèdites. D’aquesta aliança entre professionals de la geografia, les humanitats i l’urbanisme n’han sortit tota mena de provocacions i un compromís explícit per agitar, en paraules de l’etnògrafa Suzi Hall, la política. A mi m’ha servit per prendre consciència que cal reinventar el llenguatge urbà.
El consumisme modela el llenguatge. Tendim a anomenar les coses per l’ús que en fem o l’ús que en faríem si les poguéssim consumir. Però en ple canvi climàtic, s’ha de començar a anomenar els conceptes basant-se en els seus impactes ecològics. Per ser precisos i justos amb l’empremta humana al planeta, calen noves maneres de mirar i anomenar. Per exemple: proveu de canviar “xalet” per “casa voluntàriament aïllada sense cap vincle amb el carrer i jardí artificial” o “piscina” per “quantitat ingent de dissolució química aquosa que eventualment s’utilitza per refrescar-se”. Llavors, serem més conscients amb el que significa transformar boscos en urbanitzacions, com denuncia la Plataforma SOS Costa Brava.
Traslladada al planejament, és a dir, a l’àmbit legal de l’exercici urbanístic, la traducció real de "zona verda” hauria de ser “espai pavimentat impermeable amb clavegueram, il·luminació artificial i eventualment algun arbre”. Per dir-ho d’una altra manera, hi ha moltes més places dures que computen com a hipotètiques zones verdes que no pas espais similars al sauló i els pins mediterranis del Parc de l’Oreneta. Són “zones pavimentades i impermeabilitzades”. Res de verdes.
Una altra paraula interessantíssima en aquest sentit és “brossa”, “escombraria” o “residu”. Feu la prova amb les criatures: quan diguin que “no poden més” i que volen llençar les sobres del segon plat a les escombraries, proveu de fer-los pensar en el temps invertit pel pagès per plantar la verdura, el seu propi temps acompanyant la mare o el pare al mercat, el temps que els adults han invertit preparant el sopar i, sobretot, la feinada que suposa que un operari del servei de recollida de residus desplaci un camió per recollir les sobres de tants infants que no s’han acabat el plat, una mica per capritx. Les criatures ho entenen a l’instant; l’efecte és immediat. Amb el llenguatge adequat, i una bona explicació, conceptes abstractes com “residu zero” esdevenen raonables i factibles.
Un nou llenguatge per desemmascarar conceptes perversos. Així, l’“aire condicionat” és realment un “equipament d’alt consum elèctric que refreda l’aire interior a costa de l’escalfament exterior”. L“àrea de jocs infatils” és en realitat una “zona tancada amb jocs conductivistes plastificats” que segrega l’espai públic. O, com recorda David Bravo, el “mercat lliure” ni és lliure ni és transparent, perquè subordina l’espai urbà a l’ús del cotxe. El mateix podria passar amb els conceptes territorials. Així, l’”autopista” seria l’“agribarrera” o l’“ecotall” per on circulen els cotxes.
En aquest sentit, les “superilles” són “la platja a la qual volem arribar quan hàgim actuat per dur transport públic a tota la metròpoli”, en paraules de Cynthia Echave de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona. Les superilles es podran completar quan l’Estat compleixi amb les inversions de 4.000 milions d’euros que va comprometre per les Rodalies el 2017. Podrem pacificar carrers a l’interior de la ciutat quan connectem Mataró, el Vallès i el Garraf amb un transport públic decent i suficient freqüència de pas. No explicar les coses amb l’ordre de prioritats adequat té tota mena d’efectes contraris i només aconsegueix fer emprenyar les persones poc conscienciades ambientalment. Per ser disruptius, cal intentar “no vendre motos”.
