Com atraure altres seus europees
La Torre Agbar, l’edifici Nouvel, el Cogombre, o la Torre Glòries són alguns dels noms que s’han atribuït a l’edifici que no volia tenir terrat a la cantonada Badajoz-Diagonal. Les meves filles en diuen “la torre de colors”, que és un nom perspicaç perquè probablement és l’edifici de la ciutat que té més colors a la façana, tant de dia com de nit. Quan es va construir, tothom en parlava, perquè des del viaducte o tambor un s’acostava a l’altura de la tercera o quarta planta de l’edifici, i era impossible no tenir opinió sobre l’edifici més singular de la ciutat.
Però els edificis icònics serveixen per a això; per ser vistos, per ser referents, i en el cas del que ens ocupa, per ubicar les Glòries des de Consell de Cent, des de les bateries del Carmel, des de Collserola, i de passada marcar la porta d’entrada al districte de la innovació, que és el 22@, ubicat al mig del Poblenou.
A més, com que el túnel haurà permès fer una plaça de les Glòries relativament plana, és una de les fites que marquen les cantonades singulars al llarg de l’eix de la Diagonal.
Darrerament ha transcendit que l’Agència Europea de Medicaments (EMA) en lloc d’anar a la Torre Glòries es traslladarà de Londres a Amsterdam, i tothom reconeix que és una mala notícia, però se’n poden treure lliçons positives per al futur. D’entrada, cal revisar si va ser un procés competitiu entre ciutats, entre regions o entre estats. En el context actual, el suport de l’Estat a la ciutat era difícilment creïble. El debat regional va ser inexistent. Això planteja la qüestió de si la Torre Glòries era l’edifici adequat per acollir la seu a escala europea, enmig d’una urbanització que era provisional però que no ha evolucionat des de fa més de tres anys.
Diuen els experts del sector farmacèutic que el trasllat de la seu a Barcelona hauria estat positiu per consolidar una indústria productiva molt intensa en coneixement, i que hauria estat un bon impuls per als centres de recerca biomèdica i genètica de la ciutat. Per tant, era una aposta per fomentar la innovació i l’economia productiva, que tanta falta fa per oposició a la ciutat rendista o la ciutat turística. El que passa és que la innovació, per produir-se, necessita confiança. Tots els que hem tingut la sort de poder innovar sabem que per fer-ho hem necessitat algú que cregués en nosaltres. Primer cal demostrar que ets solvent, que pots entomar càrregues de feina i dur-les a terme amb responsabilitat. Només llavors s’obté prou credibilitat per emprendre noves aventures, i sempre amb els aprenentatges de la feina habitual ben executada.
A Barcelona la confiança en l’ecosistema de la innovació no ha estat una prioritat. S’innova, però massa sovint es fa malgrat l’administració, que sempre regula per a la pitjor de les situacions, preveient el pitjor dels casos. La innovació, per consolidar-se, necessita una cultura de la innovació. El sector públic diu que innova, però té les mans lligades per un sistema de contractació que penalitza moltíssim la compra de serveis innovadors. I no cal fiar-ho tot a l’administració: es podrien donar incentius per a la innovació corporativa i empresarial, condicionades a l’agenda social, assenyalant les bones preguntes i apuntant a les necessitats reals. A França, per exemple, la nova llei de la confiança pretén estimular la innovació fent confiança i admetent que caldrà compartir els riscos. A Amsterdam hi ha un dels centres de recerca més importants del món sobre metròpolis, i les empreses holandeses van pel món acompanyades de representants dels seus governs per fomentar l’exportació dels nous serveis, exhibint confiança en el que es produeix al petit i pla país.
A l’Agència Europea de Medicaments se li va oferir un edifici tecnològicament avançat i de caràcter singular, però calia haver pogut demostrar amb fets recents que l’economia del coneixement, la recerca i la innovació són una prioritat més enllà de la Barcelona “beautiful”. Que l’aposta per l’EMA obeïa a una estratègia, i no a la contingència d’haver d’omplir un edifici buit en un lloc massa rellevant per a la ciutat.
Hi ha altres seus europees que podrien acabar ubicant-se a Barcelona, com el Fusion for Energy, que és la seu del centre de recerca que estudia noves maneres de produir energies netes aprenent dels processos astronòmics i solars, amb lloc reservat al Campus del Besòs. Barcelona també és la seu de la Unió per la Mediterrània a les Corts, que podria ser un centre ple de continguts. La Mediterrània és la zona més poblada del món, bressol de civilitzacions i espai intercultural, i la que concentra més problemes de congestió, migracions i desigualtats. Hi haurà altres oportunitats per reforçar els sectors estratègics de Barcelona, i per impulsar edificis en barris que poden compensar el desequilibri entre el centre i la perifèria. Ara que tots els polítics han coincidit a assenyalar el fracàs, comencem a treballar per exercir el rol de capitalitat.
