Parlem prou de la metròpoli?

Arquitecta i consultoraEl debat sobre la modificació del pla del 22@ m’ha fet pensar que som massa barcelocèntrics. Barcelona és una ciutat extremadament mimada pels mitjans de comunicació. Però l’excessiva exposició de qualsevol iniciativa de Barcelona manlleva l’oportunitat de parlar d’altres municipis de la metròpoli, i d’això l’urbanisme se’n ressent. Un factor que influeix molt en la gentrificació i el preu del sòl és el posicionament dels barris. Si només parlem del 22@ com si no hi hagués feina a fer sobre altres àrees d’activitat econòmica de la metròpoli, difícilment crearem una xarxa de zones atractives i comparables per treballar-hi. És la paradoxa de l’excés de visibilitat d’alguns llocs icònics i la inexistència de debat públic sobre llocs perifèrics. I què és perifèria si no manca de visibilitat?

La paradoxa d’això és la Rambla, que surt sempre en els debats de patrimoni, turisme, cultura, comerç i seguretat, per oposició a la rambla Guipúscoa, la rambla d’Ègara, la Rambla de Sabadell, la Rambla de Vilanova i tantes altres, que el barceloní hauria de trepitjar amb més assiduïtat. Les qüestions metropolitanes no són mai notícia (amb l’excepció d’aquest diari, que fa temps que dona veu a les inquietuds d’experts com Mariona Tomàs i Manel Larrosa); i dubto que candidats com Manuel Valls sàpiguen quines dificultats comporta arribar en transport públic a Palau-solità i Plegamans, Castellar del Vallès o Sant Sadurní d’Anoia.

La regió metropolitana de Barcelona va de Vilanova i la Geltrú a Malgrat de Mar, i del mar fins a Matadepera, i ocupa una superfície equivalent al 10% de tot el territori de Catalunya i el 64% de la seva població (el 10,2% de la població espanyola). Si bé dins la regió metropolitana Barcelona només representa un terç de la població, la majoria de titulars, notícies i debats polítics giren entorn de Barcelona. Pensar la ciutat en clau de les persones hauria de voler dir també atendre la realitat de les xifres de la metròpoli.

Tal com defensen alguns geògrafs, les decisions de l’Estat en matèria urbana han condicionat molt negativament l’expansió metropolitana: com a conseqüència de la llei del sòl aprovada pel Partit Popular el 1998 el preu de l’habitatge es va multiplicar per 3,4 entre 1995 i 2007 i la regió metropolitana va anar consumint sòl al voltant de cada municipi. Això no seria greu si aquesta expansió hagués estat per créixer com sempre, és a dir, amb un model de blocs densos, de parcel·les construïdes una al costat de l’altra fent carrers de façanes de tres o quatre pisos i illes ben compactes. Però el mercat va veure en aquesta llei l’oportunitat de construir xalets i cases adossades, i va crear una demanda que va anar comprant aquest nou model suburbà lligat al cotxe i el jardí artificial. El resultat és una regió metropolitana amb un consum desenfrenat de sòl i un model urbà inviable pels costos de dur serveis com la neteja o el transport fins al final de cada alvèol de les urbanitzacions. S’ha construït una metròpoli per paquets : paquets de xalets amb piscina, paquets d’habitatges adossats, polígons industrials i molt poca barreja d’usos i de persones. És aquest últim punt el que compromet l’atractivitat de la metròpoli; sense barreja, no hi ha urbanitat.

El 22@ és important, esclar, però aquest petit àmbit de la metròpoli no resoldrà les carències estructurals d’un territori que s’ha desvirtuat els últims anys. És més, seria contraproduent llançar el missatge que el 22@ és “ el lloc on innovar”. Pot ser-ne un, però no l’únic. Perquè la gent creativa ja viu a la metròpoli per l’efecte del preu dels pisos al centre, i són aquestes persones les que saben millor com es pot estimular l’activitat econòmica i la innovació des de cada racó de la metròpoli; quines barreres cal eliminar perquè puguin treballar prop d’on resideixen, amb incentius per atreure i retenir talent internacional també i evitant desplaçar-se a Barcelona cada dia de la setmana.

El municipalisme d’esquerres ha de ser, sobretot, això: col·laboració real i efectiva entre alcaldes per identificar els llocs que cal densificar, les zones que tenen poca barreja d’usos, i fer polítiques dràstiques per incrementar l’accessibilitat en transport públic. I per fer això no cal un tractat d’urbanisme de set mil pàgines que neixi caducat quan es publiqui; cal deixar de fer propaganda només a l’àrea central que és Barcelona. Mentre Pujol i Maragall es barallaven per l’estèril debat sobre l’Àrea Metropolitana o Catalunya, les grues anaven construint els xalets de les serralades metropolitanes. S’ha parlat molt de si les properes eleccions aniran en clau d’independència o en clau de ciutat. Per a mi, la millor aportació que podria fer el debat polític de les municipals seria fer visibles els somnis, els projectes i les propostes per recosir la regió metropolitana d’una vegada per totes.