14/08/2018

Urbanisme social sense complexos

3 min

Arquitecta i consultoraL’urbanisme compromès amb els problemes socials no és el de les actuacions tàctiques ni el de les petites coses o multitud d’intervencions als barris. La convenció per la qual és millor fer moltes petites actuacions barates que no pas les grans inversions és errònia i pot tenir precisament els efectes contraris. L’urbanisme tàctic (intervencions amb pintura o jardineres desmuntables) serveix per assajar actuacions sobre les quals hi ha dubte, sobre les quals convé provar abans d’executar obres definitives. Les actuacions petites als barris són molt necessàries i donen molts vots però no signifiquen canvis estructurals o de tendència, ni als barris ni enlloc.

Una actuació valenta i compromesa socialment és la rehabilitació del Mercat de Sant Antoni, fruit d’una política molt antiga de la ciutat de Barcelona. És una actuació de caràcter eminentment social, que té a veure amb la determinació barcelonina de fer dels mercats temples del consum de proximitat, llocs públics agradables, capaços de competir amb el comerç de les franquícies o la distribució alimentària de les grans cadenes. S’hi han invertit centenars de milions d’euros des de fa molts anys i el conjunt d’intervencions és una referència que imiten altres ciutats a tot el món.

Però si és una política tan interessant, per què genera rebuig una inversió com la del Mercat de Sant Antoni? Em rondava aquesta pregunta pel cap quan les últimes setmanes he hagut de passar moltes estones en equipaments sanitaris. Entenc el dilema de la gentrificació, però això no explica l’enuig personal dels que afirmen que aquest tipus d’actuacions no resolen els problemes reals del veïns. Ho vaig entendre una nit de febrada, quan, amb angines i mal d’orella, agafo un taxi i em planto al CAP Manso perquè em receptin alguna cosa. Aquella nit hi ha hagut un tall de llum, i l’encarregat de la seguretat em diu que el personal sanitari no dona tanda fins que vingui algú de la companyia elèctrica a arreglar-ho; que en tenim per a un parell d’hores. Em miro la gent que fa cua a la sala d’espera i penso que hi ha pacients que necessiten més atenció que jo. Reculo i torno en taxi a casa; l'endemà em prenc els antibiòtics que la xarxa familiar em proveeix, i descanso tot el cap de setmana, maleint una situació que no hauria de produir-se mai en els espais d’urgència nocturna a la ciutat.

També he passat algunes hores fent costat al meu oncle, que va dedicar la seva vida a les emergències i el salvament, amb la meva mare i la meva tia, a l’Hospital Vall d’Hebron. Amics i familiars s’abracen als passadissos i es distreuen com poden a la planta d’oncologia. Contrasta la qualitat de l’atenció mèdica i personal, el luxe de les atencions personals, amb els mitjans materials de què disposen els metges i els pacients. Ells pateixen de dos en dos, i els familiars abaixem la veu sabent que la lleugeríssima cortina que separa els dos panorames no deixa lloc a cap mena d’intimitat. Ocasionalment, els pacients han de fer el cor fort i sentir l'absència d'algun company d'habitació que emmalalteix sobtadament mentre lluiten per guarir-se, i els familiars desconeguts s’acompanyen com poden allargant la mirada cap al turó de la Rovira, perquè els espais de l’hospital estan nets però fa molt que no s’han renovat. És lògic: els diners de la Sanitat van on han d’anar, que són els professionals, els quiròfans, els medicaments, la neteja i les ambulàncies. Però seria tot una mica més digne si es destinessin recursos també a millorar les habitacions i els espais comuns interiors i exteriors. És aquest contrast entre els espais turístics que brillen i els equipaments vetusts el que genera rebuig, i llavors sorgeix la pregunta obligada: per què destinem tants recursos als espais productius, i tan pocs als espais de cura, o als educatius?

Posar a l’agenda l'actualització dels grans hospitals de la ciutat és essencial. Calen recursos públics per millorar els espais de la sanitat pública, i és estrictament una qüestió de qualitat arquitectònica. El Clínic, al mig de l’Eixample; l’Hospital del Mar, a la platja; el Vall d’Hebron, hospital privilegiat en contacte amb Collserola i amb reserva per créixer sota la ronda; Sant Joan de Déu, pioner en aquest sentit per l’imperatiu de les criatures; Can Ruti, al Besòs, o Sant Pau, veí d’una joia del Modernisme ara completament museïtzada. Tot són recintes sagrats per a l’alleujament del dolor, que necessiten inversions per ser espais tan cuidats com els mercats, els museus o els espais turístics de la ciutat. I llavors la pregunta pot tenir un sentit: per què fem créixer l’economia de la ciutat? Doncs precisament per viure i morir millor, acompanyats, i sense haver-nos d’avergonyir dels espais principals on ocorren la majoria dels tràngols vitals.

stats