27/09/2017

Després de l’1 d’octubre

3 min

Per als de la meva generació, els estius són moments de retrobament amb amics que van apostar per anar a treballar a Europa, en el punt àlgid de la recessió. Ara ja fa deu anys, i en poden fer balanç. Que diuen que no tornen; i jo que me n’alegro perquè així puc anar a fer el guiri a casa seva. En tenim uns que viuen a Amsterdam i l’un treballa a l’Haia, mentre que l’altre treballa a Utrecht. No tenen cotxe, i es mouen amb tren d’alta velocitat. Com que a Amsterdam la meitat de l’habitatge gaudeix d’algun tipus de protecció, no aspiren a comprar-se un pis en el mercat lliure, perquè saben que en qualsevol moment els tocarà un pis de la borsa pública. Fins i tot sent catalans.

La meva amiga Blanca ens ha acollit uns dies a casa seva a Rennes. Conviure amb els amics, quan tots ens hem fet grans i apareixen criatures, és un risc. Però amb la Blanca ha estat tan fàcil, que se m’ha encomanat la seva passió per la ciutat. Rennes és una ciutat intermèdia de la Bretanya francesa, assequible, amb una bona dotació d’habitatges grans i amb sostres alts, i poca desigualtat entre la perifèria i el centre. Però, sens dubte, el millor de Rennes és l’exuberància del seu mercat dels dissabtes: la ciutat es transforma i cal dur llista i planificar l’ordre de les comandes. Si no, us arrisqueu a marxar amb les mans buides, gaudint del bullici i observant l’espectacle de l’intercanvi.

Com que està connectada amb tren d’alta velocitat, la ciutat queda a una hora i vint minuts de París, i a una hora de Saint-Michel i Saint-Malo. Deu ser l’única ciutat europea de 200.000 habitants amb una línia de metro en marxa i una segona en construcció. Amb estacions soterrades accessibles, justes de mida i molt netes, el metro de Rennes té 15 parades i només dos combois estrets com dos armaris, sense conductor. El metro passa cada dos minuts exactament, i allibera espai als carrers estrets per als carrils bici i algun bus. Rennes pot presumir de ser una ciutat justa i territorialment equilibrada.

A Catalunya, el que passi després de l’1-O marcarà les eleccions municipals del 2019. Per això els polítics que ara no hi tenen responsabilitats calculen i hi apliquen una dosi de prudència que s’ha de llegir en clau de no perdre vots. Perquè el càlcul que fa Rajoy el fan alcaldes que compten els vots de la por i dels interessats que tot quedi com sempre. En diuen ordre, quan volen dir règim.

Sigui com sigui, el dia 2 d’octubre comença la campanya electoral de les municipals. Passi el que passi, després del referèndum, ens caldrà una nova manera d’articular el país. D’entrada, ens cal una aliança d’alcaldes capaços d’encarnar el consens cap al camí de la transformació. Catalunya necessitarà demostrar que es pot organitzar d’una altra manera, que sabrà articular un creixement que no deixi enrere ningú, i que després d’anys de bloqueig, les inversions es podran programar amb determinació. Que el llarg (i dolorós) Procés haurà valgut la pena, hagi estat quin hagi estat el sentit del vot. Perquè en el que tothom està d’acord és que res no podrà continuar sent igual.

Si hem après alguna cosa de la nostra penosa relació amb Espanya, cal que siguem, d’ara endavant, radicalment fidels a l’equilibri. En termes pràctics, això vol dir que les àrees metropolitanes de Lleida, Tarragona, Girona i Barcelona s’hauran de planificar en paral·lel. D’entrada, caldria pensar en un sistema ferroviari anular que connecti Lleida i Girona, i a més convindria equilibrar el pes cultural de les quatre ciutats més enllà de les herències patrimonials. Tot això requerirà protagonisme municipal; la tutela de la Generalitat haurà de servir per acompanyar, no per imposar. I caldrà renovar, de nou, l’esfera política. Per evitar els personalismes, per fer real el treball en xarxa, i per inspirar equips de tècnics que, des de cada ciutat, mirin els projectes en clau de país, i no de competència.

El Randstad holandès, el pont Malmo-Copenhaguen, els lands alemanys, la puntualitat cada quart de les estacions de tren suïsses... són projectes conjunts per descarregar la pressió d’una ciutat concreta. La solució a molts dels excessos de Barcelona està en la redistribució dels seus recursos. El futur urbà de Catalunya sí que està per construir: Barcelona és només un dels quatre vèrtexs d’un rombe, on el que passa en un lloc té rèplica immediata als altres punts. Els últims temps ha aflorat un actiu de la mobilització catalana: el de l’esperit crític que escruta, combinat amb una enorme voluntat de fer avançar les coses. Ho veurem l’1 d’octubre, i ho continuarem veient després. Caldrà que partits i candidats estiguin a l’altura.

stats