Polítiques d’habitatge: el cas de Viena

Arquitecta i consultoraEl 26 de gener l’Ajuntament de Barcelona va presentar el nou Institut Municipal de l’Habitatge i la Rehabilitació “per adaptar l’estructura organitzativa a les noves polítiques públiques d’habitatge”. Sens dubte, agrupar sota l’IMHAB cinc serveis i setze departaments és una bona iniciativa. Però seria més bona notícia si l’objectiu del nou organisme fos crear un parc públic de lloguer significatiu, ambicionant de veritat un salt d’escala en la qüestió de l’habitatge. Si és certa la dada que durant el període 2011-2015 se’n van construir 74 a l’any, la millora és substancial. Però no ens hem de comparar amb les misèries històriques que arrosseguem. Els grups polítics tenen tendència a fer “oposició de l’oposició”, i això els impedeix pensar en gran. El nostre horitzó ha de mirar, com a mínim, a Viena.

Viena té un parc d’habitatges semblant al de Barcelona; aproximadament un milió d’unitats, comparables a les nostres 900.000. Un 45% de l’habitatge de Viena té preus protegits, és a dir, que el seu cost és aproximadament la meitat del preu de mercat. Això no és gratuït; té un cost d’uns 400 milions d’euros per a les arques municipals anualment, però l’èxit de Viena és que ha sabut integrar en el seu genoma urbà el potencial de les polítiques d’habitatge per donar estabilitat, garantir la cohesió social i fomentar una economia productiva més enllà de les rendes immobiliàries. El resultat és que la capital austríaca té 220.000 habitatges de propietat municipal (que lloga a preus justos per garantir l’estabilitat financera del patrimoni sense esperar-ne rendibilitat) i 182.000 habitatges que són propietat d’entitats del tercer sector. Hi ha un orgull ciutadà i un consens ampli per destinar una part significativa del pressupost a garantir el dret a l’habitatge.

Que Viena té una llarga tradició i és impossible assolir el seu nivell és l’argument que fan servir els responsables polítics per mirar cap a una altra banda. Però no és impossible. En primer lloc, cal dir que entre 1923 i 1934, quan la tecnologia i els mitjans eren d’una precarietat flagrant, Viena va ser capaç de construir les primeres 65.000 unitats, és a dir, uns 5.900 habitatges a l’any. Ho van fer amb la col·laboració de més de 400 despatxos d’arquitectura, construint un patrimoni municipal amb arquitectes de la talla d’Otto Wagner, Josef Hoff- mann i Adolf Loos. Va ser la traducció arquitectònica d’una aspiració política, la del govern socialdemòcrata de la Primera República (1918-1934), que volia millorar la qualitat de vida de la classe obrera. L’èxit d’aquella visió es basa en la seva capacitat d’implementar-la. Després de la Guerra, la tradició de vetllar per l’habitatge com un dret fonamental l’han entomada els successius governs mirant endavant i sense la coartada de comparar-se amb els seus predecessors.

En segon lloc, cal dir que aquesta ambició té precedents a Barcelona, sota el lideratge municipal de persones com Narcís Serra, Pasqual Maragall i Joan Clos (sobretot, abans de ser alcalde). Una bateria de professionals de la geografia, l’urbanisme, les ciències socials, juristes i economistes es van proposar regenerar Ciutat Vella amb una visió estable a vint anys vista. Van ser capaços de crear els arguments, redactar projectes, i aconseguir recursos per comprar 400 edificis en dos anys; per reallotjar, durant els anys següents, les famílies afectades al mateix districte en uns 3.000 habitatges nous; per millorar l’espai públic i activar el patrimoni amb equipaments culturals de primer ordre. Avui Ciutat Vella està sotmesa al moviment global de capitals, pateix la concentració del turisme, i necessita nous projectes per retenir la població actual. Però és un districte vital, divers i actiu (hi viuen més de 100.000 persones) per oposició als centres de les ciutats globals com París i Londres.

Ara tenim tota la tecnologia al nostre abast, l’accés al crèdit, i sobretot la certesa que l’experiència ha funcionat en ciutats europees. Celebro que s’hagi donat impuls a un organisme centralitzat per abordar la qüestió de l’habitatge, però d’ara endavant caldria que se’n notés l’efecte.

No vull acabar aquest article sense agrair a Martí Abella primer, i a Pere Serra després, el seu temps, les bones preguntes i una enorme paciència per animar-me a llegir i recuperar textos sobre la transformació de Ciutat Vella. Ells van ser alguns dels protagonistes d’un canvi importantíssim per a la ciutat, capaç d’anticipar-se a molts dels problemes actuals que avui arrosseguem. La seva constància ens demostra que, si volem, avui encara és possible crear un model nou per a Barcelona.