02/11/2017

El 21-D va de justícia

4 min

Aquest estiu vaig tenir l’oportunitat de veure Salvador, la pel·lícula de Manuel Huerga sobre Puig Antich, projectada a l’aire lliure a la Model. Era la quarta o cinquena vegada que la veia, però al pati de la Model, ara ja buida d’interns, em va fer esfereir. L’idealisme commovedor del Salvador i els seus companys de militància, els diàlegs i les mirades de fermesa entre les germanes en un guió absolutament veraç, la complicitat teixida personalment per la humanitat d’un dels funcionaris de la presó, la tenacitat de la víctima fins a l’últim sospir... És una història tràgica que condensa molts dels valors sobre els quals ens hem criat els de les generacions posteriors. La pel·lícula és el meu record d’una lluita que no vaig viure però que entomo com a pròpia: la de la defensa de les persones esdevingudes vulnerables per la força d’un aparell estatal orientat a esclafar qui pensa diferent. I a assenyalar caps de turc, per donar exemple.

Veure Daniel Brühl fent botar la pilota de bàsquet entre els murs de la presó a la pel·lícula, i rascar-me els turmells, tocar el terra amb la planta del peu i escrutar les finestres amb l’esperança d’endevinar quina va ser la cel·la de Puig Antich a la Model encara en peu, és una sensació que no oblidaré mai. Des de llavors, no em puc treure del cap la presó. Hi somio, penso en les persones que hi han estat tancades, alguns mesos o anys fins i tot, i se’m glaça la sang altra vegada. I tothom se’n recorda, de Puig Antich: els avis amb por, els pares amb una barreja d’orgull i impotència, perquè es van mobilitzar, però van arribar massa tard.

¿Com els retornarem la dignitat, a aquests condemnats per les seves idees? Només ens queda el respecte.

Penso també en Simone Veil, que va ser funcionària de presons amb Edmond Michelet i que va lluitar des de dins de l’estat francès contra les tortures i amenaces de mort a les presons algerianes. Ella, que entre el 1944 i el 1945 va ser deportada als camps de concentració d’Auschwitz-Birkenau i de Bergen-Belsen i va perdre els pares i un germà per l’extermini nazi. Expliquen les seves memòries que, deu anys després de l’Holocaust, no li era gens fàcil entrar a les presons; que el record de la captivitat la situava permanentment en la pell dels altres. Ens cal la justícia exercida des de l’autoritat moral, no la que és convenient per a l’autoritarisme.

Divendres el govern espanyol anunciava una convocatòria d’eleccions a Catalunya en una enorme jugada de cinisme. Avui hem sabut que tot el Govern entra a la presó, excepte els que són a Brussel·les, que potser aviat estaran en recerca i captura. Hem constatat que, quan els convé a alguns, la justícia és ultraràpida. Posaran les urnes, i ens deixaran votar, perquè calculen que la confrontació entre polítics catalans donarà una victòria sonada a Arrimadas. Aquí tothom ha comès errors, però ens calen líders capaços de comprendre la rellevància d’aquest moment únic. Perquè això no va només de democràcia; ara, el 21-D, sobretot va de justícia.

No es pot cometre l’error de plantejar aquestes eleccions com un plebiscit per a la independència. El que està en joc és superior, i és una causa a la qual s’haurien de sumar moltes més persones. Ens hi juguem votar en contra d’un sistema de partits que augura que “més gran serà la caiguda” dels seus opositors i que ha aplicat l’article 155 incapaç d’obrir un debat real sobre la Constitució. Un Estat que aplica la força, com si això servís per impedir discrepar.

Votar el 21-D és l’oportunitat per dir alt i clar que, amb trampes, qualsevol estat és inviable. Quaranta anys després de l’assassinat de Puig Antich, l’Estat torna a encausar persones per delictes subjectius d’adjectius interpretables. Si d’alguna cosa ha servit el llarg i dolorós Procés ha estat per fer emergir la cara més terrorífica de l’Estat acusador.

És conegut de tothom, perquè ho va publicar ella, que l’alcaldessa de Barcelona va néixer el dia que van assassinar Puig Antich. Catalunya Sí que es Pot, Podem i els socialistes demòcrates s’haurien de sumar a una candidatura àmplia per derrotar els partits minoritaris que, a la desesperada, utilitzen l’autoritarisme. Aquesta candidatura podria tenir per objecte l’assentament d’un sistema judicial sòlid, amb garanties internacionals. Amb jutges que jutgessin els jutges, i víctimes que vetllessin perquè mai més es cometin injustícies en nom de la legalitat.

Dimarts s’han de presentar les candidatures que concorreran a les eleccions en coalició. Destacats membres de l’equip de govern de Barcelona tenen una sòlida trajectòria de defensa dels drets humans universals que cal posar en valor. Molts dirigents socialistes se’n van fer per històries humanes com la de Puig Antich. El PDECat té el repte de demostrar que Brussel·les no és una fugida, sinó un esforç per universalitzar la causa de les garanties d’un estat de dret. La CUP ha d’entendre que la revolució es fa cada dia, sumant-hi una àmplia base. I Esquerra ha de cedir en l’exigència immediata de la independència. En fi, no vull donar lliçons, perquè jo de política en sé menys que Pep Guardiola. El que vull dir és que són moments d’estendre la mà als altres. D’empassar-se els gripaus i els orgulls enverinats. I que sí, que tenim a l’abast guanyar democràticament el 21 de desembre per una àmplia majoria.

stats