El mapa cultural de Barcelona

Es pot viure en un habitatge precari, però no es pot viure sense accés a la cultura

Ara la prioritat és l’agenda social, sentim sovint. I és cert: l’atenció a les necessitats bàsiques, durament compromeses per una crisi ferotge que ha durat una eternitat, passa sempre per davant de les grans inversions en cultura o, pitjor encara, en pedra. Com pagarem el contenidor, si no en tenim ni per al contingut?

Caldrà prioritzar: escatimar recursos i reservar les inversions per als barris que sistemàticament s’han quedat sense accés a la cultura. Perquè es pot viure en un habitatge precari, però no es pot viure sense accés a la cultura. Això no se supera, perquè cal molta educació i molta constància. Està estudiadíssim: no és el mateix créixer en un barri amb llibreries, galeries i museus a cada cantonada que viure en una ciutat dormitori amb els baixos depauperats. La cultura és el que ens permet tenir judici crític i prescindir d’altres artificis. L’exercici de la responsabilitat en el consum i en la producció s’educa, sobretot, en àmbits de formació no reglada. La màgia de la ciutat és, precisament, aquesta.

I si cal prioritzar, hem de ser radicalment fidels al deute territorial que llasta Barcelona. El mapa cultural de Barcelona està completament descompensat; el Monestir de Pedralbes, Montjuïc i els seus museus, la Fira, els centres culturals de Ciutat Vella, el Parc de la Ciutadella, el CosmoCaixa, les galeries de l’Eixample, el Modernisme, la Sagrada Família i l’Hospital de Sant Pau... tot passa a l’oest de la ciutat. Més enllà del carrer Independència només hi ha el Museu Can Framis, la Fabra i Coats i el malaguanyat Museu Blau. A Santa Coloma s’hi conserva el Museu Torre Balldovina, residència d’estiueig de la família de Josep Maria de Sagarra, i al final del terme municipal de Badalona el museu que conserva els vestigis d’un important llegat romà. Però aquests equipaments no tenen, ni de bon tros, l’afluència dels seus homòlegs barcelonins occidentals.

Hi ha tres edificis emblemàtics que estan cridats a ser atractors culturals a l’àrea del Besòs i que poden jugar un rol metropolità

En canvi, hi ha tres edificis emblemàtics que estan cridats a ser atractors culturals a l’àrea del Besòs i que poden jugar un rol metropolità. El primer és el recinte de Can Ricart, on havia d’anar la Casa de les Llengües i on la Universitat de Barcelona ja ha descartat fer un Parc de les Humanitats i les Ciències Socials pels elevats costos que suposa omplir de continguts un conjunt patrimonial amb restes arqueològiques. I cada dia que passa es degrada més el continent.

El segon edifici són les Tres Xemeneies de Sant Adrià, que constitueixen una fita única enmig d’un paisatge dens i variat per la juxtaposició d’edificis i mitgeres barrejades en una immensa taca d’oli. Les Tres Xemeneies marquen la frontera entre Sant Adrià i Badalona i estan al capdavant d’una zona industrial en plena transformació. Empreses com Inditex adquireixen antigues fàbriques en desús i tot apunta a una regeneració del teixit industrial amb usos productius i terciaris. Les xemeneies tenen problemes amb l’estat de conservació del formigó i la seva forma icònica condicionarà sens dubte la manera d’organitzar els continguts; és una operació que requereix molts diners, però és un projecte clau per al paisatge metropolità i per recosir un litoral massa fragmentat. Convindria condicionar la requalificació dels vells terrenys industrials amb l’activació d’aquesta peça com a Centre Cultural Metropolità, però cal un projecte potent. Sobretot, cal adquirir l’edifici per a usos públics abans que l’onada gentrificadora arribi al Besòs.

Fer polítiques socials no és incompatible amb l’impuls de projectes revulsius si els encàrrecs estan ben formulats

I finalment hi ha un edifici més desconegut, tangent al barri del Bon Pastor, que era la seu d’ENMASA (Empresa Nacional de Motores de Aviación SA), obra de Robert Terradas. Segons l’escassa documentació a l’abast, va ser erigit sobre l’antiga fàbrica d’Autos Elizalde (bombardejada l’any 1937). I fa més de deu anys que està en desús. És una peça gran, de 16.000 metres quadrats, d’arquitectura racionalista i plantes diàfanes amb molta llum. Sí, a Barcelona encara queden algunes joies de l’arquitectura moderna que, de moment, estan en mans privades. Amb una mica d’ambició, seria un lloc excel·lent per reforçar la identitat industrial del Bon Pastor.

Fa uns dies Marta Gili, Josep Ramoneda, Jordi Amat i Ricard Solé conversaven al Cercle d’Economia sobre la manca de públic local en les exposicions barcelonines, sobre la necessitat de crear projectes genuïns i no importats, i sobre la necessària distància entre institucions i pensadors per no interferir en la producció intel·lectual independent o crítica. Aquests són, sens dubte, tres llocs emblemàtics on es podrien activar projectes culturals de primer ordre per fomentar l’accés a la cultura des de la proximitat i evidenciar que fer polítiques socials no és incompatible amb l’impuls de projectes revulsius si els encàrrecs estan ben formulats.