Superar la ciutat rendista

Arquitecta i consultoraEl model productiu espanyol està massa lligat al concepte de viure de rendes, i això té una traducció evident a escala urbana. D’entrada, els problemes d’habitatge que arrosseguem responen a la visió de la dictadura tan ben sintetitzada per José Luis Arrese, el primer ministre de l’Habitatge: “ Queremos un país de propietarios y no de proletarios ”. A més, patim un model urbà que ofega el teixit productiu local, que és competitiu només si és innovador, perquè dissentir, proposar o gosar imaginar està penalitzat culturalment.

No sempre ha estat així: el model de la dictadura franquista va suposar una importantíssima regressió respecte al de la Generalitat durant la Segona República. En lloc de promoure l’habitatge públic de lloguer, la dictadura impulsa el model especulatiu amb construccions massives d’habitatges que avui configuren el patrimoni construït de moltíssimes ciutats espanyoles. Penseu en els polígons d’habitatges, en els problemes d’aluminosi, en les ciutats dormitori i en la segregació entre rics i pobres. En les bosses de pobresa i en les zones de les àrees metropolitanes que tenen enormes dificultats per crear llocs de treball, on les prestacions socials s’esgoten any rere any sense ajudar les persones a sortir del pou. El creixement econòmic durant la dictadura es produeix a costa d’hipotecar el desenvolupament territorial fins al present.

Les idees polítiques tenen una traducció física a la ciutat, i el progrés només és possible si hi ha una sòlida base intel·lectual. Això ho sabien Sert i Torres Clavé, que juntament amb altres arquitectes van crear el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània, el GATCPAC. Els seus projectes i el gruix d’aportacions publicades a la revista A.C. és el que situa Catalunya a l’avantguarda mundial del pensament urbà. Ens enllaça amb el Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna (CIAM) i genera un marc de pensament creatiu que trenca barreres amb la tradició. El racionalisme, que és molt més que un recurs formal, esdevé el moviment intel·lectual que impulsa la millor Generalitat: la que deixa pensar, i executa.

El GATCPAC va tenir l’encert de pensar en gran i d’impulsar idees justes i bones. Resolia problemes reals sense renunciar a l’ambició intel·lectual. La Ciutat de Repòs, per exemple, preveia constituir una unió cooperativa per gestionar la transformació de la primera línia de mar fins a Castelldefels en una ciutat per al descans i les vacances amb la participació econòmica dels futurs usuaris. Més tard, entre el 1932 i el 1933, la Generalitat construeix la Casa Bloc a l’avinguda Torres i Bages de Sant Andreu, una màquina per habitar assequible als més vulnerables. En paral·lel, el grup impulsa el pla Macià: una revisió crítica del pla Cerdà, que hi aporta millores sense fer cap esmena a la totalitat. Aspira a revisar el creixement del pla i l’afany lucratiu que s’imposa a la utopia de l’Eixample. Del GATCPAC és l’esquema de l’agrupació de blocs de tres en tres, el que ara anomenem superilles, donant lloc a una malla de vies primàries de 400 x 400 metres d’alta densitat i fent un salt d’escala territorial.

Gosar proposar ha estat llargament penalitzat en la tradició espanyola de la Contrareforma, com van aprendre els arquitectes que, després d’abraçar el Moviment Modern, es van dedicar a posar columnes jòniques o manieristes per camuflar-se enmig de la mediocritat de la dictadura. Però ara que comença el compte enrere per a les eleccions municipals del 2019, convindria que les opcions polítiques explicitessin de manera molt clara com solucionaran tres carències estructurals que arrosseguem des de fa massa als municipis.

En primer lloc, com pensen abordar la qüestió de l’habitatge de manera efectiva, pensant a llarg termini com es pot fomentar el lloguer sense dependre del que l’estat espanyol determini amb la llei d’arrendaments urbans; com es poden contenir els preus dels pisos, i com es pot garantir un equilibri entre el centre i les perifèries sense recórrer a la creació de polígons d’habitatges massius que no són ciutat. Amb un model educatiu públic d’altíssima qualitat, queda el repte de la segregació escolar, l’heterogeneïtat social entre els barris i entre diferents municipis i un finançament creixent. Finalment, per superar el model de la ciutat rendista, caldrà tenir ambició per la cultura; produir coneixement, fomentar la creativitat i cultivar l’esperit crític és l’única manera de ser productius, retenir el talent i atreure’n d’arreu.

El nou localisme, el municipalisme, l’independentisme o el republicanisme tenen en comú el reconeixement dels vells estats nació com a ineficients, corruptes i burocratitzats, i l’aspiració de solucionar problemes reals des de la base. Advoquen pel pragmatisme i l’astúcia per oposició a les consignes ideològiques i parteixen de la constatació que el voluntariat i el compromís cívic passen a nivell dels municipis i els protagonitzen les persones, en lloc dels ministeris. Als municipis ara els calen projectes per resoldre el que és essencial.