Goseu, filles, goseu: un gest d'amor infinit d'una filla cap a la mare

Res no s'oposa a la nit és el vers d'una cançó, conegudíssima a França, d'Alain Bashung. Delphine de Vigan devia tenir uns 25 anys quan, el 1991, va sortir el disc Osez, osez, Joséphine i la cançó que porta el mateix títol -un cant a la vida desenfrenada de les nits- es va convertir en número u. Segur que la va ballar sense parar als bars i a les discoteques del París de principis dels 90, on aleshores vivia i estudiava. Als 25 anys tot són excuses per sortir i divertir-se. Però Delphine de Vigan no era una noia com les altres: havia tingut una infància més que particular, havia superat una anorèxia i feia temps que es feia càrrec d'una mare que no havia pogut suportar la responsabilitat de fer-li, precisament, de mare.

Vint anys més tard, convertida en una escriptora d'un cert renom, Delphine de Vigan va trobar la mare morta a casa. Aquest fet traumàtic va desencadenar una recerca desenfrenada cap al fons de la nit: va començar a investigar documents i cartes, va empassar-se pel·lícules familiars de súper 8 i va interrogar tots els membres encara vius de la família, per mirar d'entendre què havia passat amb la seva mare i escriure'n la història. Moltes de les coses que va descobrir fan posar la pell de gallina, i les forces li van fallar en algun moment. Per trobar el coratge que necessitava per continuar escrivint, De Vigan escoltava sovint la cançó de Bashung, una cançó que convida una tal Joséphine a gosar, perquè ja "res no s'oposa a la nit, res no justifica". Necessitava una dosi de l'energia dels 25 anys i la força que encara avui transmet la cançó per tenir l'audàcia que requereix invocar el fantasma més perillós per a qualsevol família: el silenci que tapa les actituds inconfessables. I el dubte sobre si van arribar a passar mai o no va ser així.

La mare de Delphine de Vigan, la Lucile, va ser sempre un enigma per a tothom. Una nena reservada, a qui li agradava tancar-se hores i hores a l'habitació, però que també liderava els germans i els instigava a robar uns cartells en forma de pastanaga, i era feliç per "l'absurditat del gest, la seva inutilitat". Va ser mare als 18 anys i sempre es referia a les altres mares de l'escola com les "senyores", per la convicció que aquelles dones eren "més del que ella seria mai, unes dames, arrelades en l'existència i capaces de mantenir-s'hi". De Vigan aconsegueix dues coses molt difícils: caçar algú que va fer de la lleugeresa la seva regla de vida i treure llum de la foscor de què sempre es va envoltar. La cita que obre la novel·la és de Pierre Soulages, conegut com el pintor del negre , i parla de la llum que neix del negre i li encén el desig de pintar. La vida de la Lucile es podria definir sota aquests mateixos paràmetres: va ser algú que va haver d'anar sempre més enllà dels límits, perquè només això li encenia el desig de viure. Algú que, pocs dies abans de morir, va arribar a escriure "m'estimo més morir viva". La conclusió a la qual arriba la filla és que, vivint d'aquesta manera, va tenir el coratge de ser lliure, tot i el rastre de dolor que va deixar darrere seu. Ella també és valenta i generosa a l'hora de posar-se al lloc d'una mare tan poc ortodoxa, presa d'uns rampells que només al cap dels anys els metges van definir com a propis d'una malaltia mental. Però ho és sobretot perquè s'atreveix a buscar l'arrel de la malaltia, la ferida incurable que la Lucile va dur sempre sobre les espatlles.

El que és especialment lluminós -i dolorós- és que, gràcies a la mestria de l'autora, el que a la primera part són uns personatges i unes situacions idíl·liques i inoblidables -les excentricitats dels avis, capaços de fabricar esquís aquàtics de fusta o de fer l'espagat als 75 anys, les vacances eternes i plenes d'aquella felicitat tan pura de la infantesa- esdevenen uns fets negríssims a la segona i a la tercera part, un cop algú ha gosat anar fins al fons de les aigües turbulentes que sempre s'amaguen sota la placidesa de la superfície. Escriure aquest llibre ha estat el més semblant a obeir Bashung que podia fer l'autora: goseu, goseu, Delphine, aixecar la veu per trencar el silenci i il·luminar la nit. Un llibre que és un gest d'amor infinit d'una filla cap a la seva mare.