Mallorca és un peix
Na Laida, en Manolo, en Tomeu, en Toni d'Evinrude, en Climent, na Magdalena, en Colau, na Paula, en Pasqual Amer, na Bel Estelrich: quantes cares pot tenir una escriptora? Quantes màscares necessita un esperit contestatari, lliure i rebel com el de Xesca Ensenyat (1951-2009)? En vida, va ser periodista, blogaire i escriptora, lectora empedreïda i un corcó. Mirava de sacsejar consciències i es desesperava per haver d'assistir, impotent, a la destrucció de la seva illa, una devastació promoguda pels mateixos mallorquins, botiguers i pagesos panxacontents, propietaris de terres venudes a cop de talonari amb forma de bombolla. Ensenyat va fer de l'escriptura la seva llança i la va brandar contra els exèrcits enemics: promotors sense escrúpols, polítics locals, escriptors ambiciosos, jurats despistats i professors universitaris poderosos, tothom pot delinquir.
Dos anys després de la mort de l'escriptora, el seu fill -i escriptor també- Marc Cerdó s'ha ocupat d'editar i prologar aquesta novel·la, que havia quedat dins de l'ordinador, i que havia estat el motor de l'altra vida de Xesca Ensenyat, l'obsessió que li feia perdre la son: com un mariner expert, l'ha duta a bon port, i ara només cal anar a subhasta de llibreria i comprar-ne un bon exemplar.
Com era Mallorca als anys cinquanta per a una nina que "s'imaginava que tenia un marxandet a l'illot de Mangata"? Na Laida és una nena que canta com un rossinyol, juga a les botigues i es menja el món amb els ulls: petxines i llagostes sota l'aigua cristal·lina, rajades de perfil com filets de cosir, uniformes de color verd dels guàrdies civils vinguts de Saragossa, parents anglesos que condueixen un Austin Morris, soldats nord-americans que baixen dels portaavions amb aire de fatxendes, hidroavions d'una companyia aèria que cobreix el trajecte Port de Pollença-Milà (!), mestres capellans de sotana fosca i d'intencions encara més tèrboles, complexos turístics que s'anomenen Another Life i fins i tot un tornado que empeny uns helicòpters contra les torres d'aquest complex. Tot hi cap en dues o tres dècades, o potser en són més, perquè els helicòpters esclafant-se contra les torres ens ressonen dins el cap com els atemptats del 2001: la novel·la, que no té guions per indicar els diàlegs ni una estructura convencional, avança com un peix, i brilla molt a estones, i es fa escàpola. Parla, amb una llengua riquíssima i plena de comparacions potents i inesperades, de nens que es fan grans quan se'ls moren els pares, de vocacions de cantant d'òpera que s'estronquen, i d'una cultura esclafada per una altra de més poderosa: com el dragonet de la coberta, un cadàver assecat, migpartit i crispat.
Un dels episodis més significatius del llibre és la inauguració d'un aquari allà on hi havia hagut el viver de llagostes del poble. Un dels amics d'infantesa de na Laida ara és el president de les Illes Balears i engega el discurs habitual sobre el progrés mentre els vells del poble murmuren que "bastava envernissar el viver". Els peixos, al nou aquari, llueixen el nom en llatí, com si els pollencins no haguessin sabut tota la vida com anomenar els llenguados, els raors i les escórpores. Un aire de mofa recorre i sacseja la tragèdia i, en alguna banda, m'imagino que sonen els acords de Love is in the air , que versionat en català ha mutat en L'amor és un peix o, si se'm permet la llicència, Mallorca és un peix . Hi va que ni pintat.
