07/12/2011

Rates de redacció

3 min
Rates de redacció

Si encara no saben qui és Serguei Dovlàtov (Ufa, 1941 - Nova York, 1990), aquesta és la tercera oportunitat que tenen per descobrir-lo. La tercera, perquè és el tercer llibre que l'editorial LaBreu posa a la nostra disposició en català -sempre traduint directament del rus- l'obra desconcertant i esmoladíssima d'aquest rus de finals d'imperi soviètic, si se'n pot dir així. En una època apocalíptica com la que ens ha tocat viure, no hi sobra anar acumulant llibres de consulta a la tauleta de centre del menjador sobre com prendre's la fi del món amb humor. I tot acompanyat d'una ampolla de vodka, esclar.

Aquesta vegada, i després de La zona (LaBreu, 2009) -el llibre sobre un camp de presoners- i La maleta (LaBreu, 2010) -on reflexionava sobre l'emigració-, ara li toca el rebre al periodisme. A qui hagi exercit el periodisme en èpoques glorioses, el llibre li sonarà perquè parla de redaccions de diaris brutes i plenes de fum de cigarrets i de discussions aferrissades sobre un sol adjectiu. Els dotze "compromisos" de què està format el llibre són l'extracte de la seva experiència de tres anys, del 1973 al 1976, en diversos diaris locals de Tallinn, Estònia, abans que l'expulsessin del Sindicat de Periodistes. Oficialment, Dovlàtov va ser fet fora per traïció als ideals soviètics, però després de llegir El compromís descobrim que més aviat devia ser per irreverent, per massa sincer, per dissident, per fer massa preguntes, per dir-li al seu cap que portava un estrip a la part de darrere dels pantalons o per comparar una persona tova amb una merda, "que també és tova". Dovlàtov era un gegant de quasi dos metres. No en tenim cap gravació, i per tant hem de suposar com es movia, però és fàcil imaginar-lo desmanegat, com un gànguil, com la seva prosa: aparentment inconnexa, fins i tot maldestra, però només aparentment. Com diu un dels personatges del llibre, és fascinant l'ús (i l'abús) que fa dels punts suspensius: són pertot, serveixen per obrir i per tancar frases, per deixar-les a la meitat, per anar d'un tema a l'altre, per ser irònic o amarg, líric o immensament prosaic.

Cada escriptor troba els seus trucs, els seus recursos preferits, que s'adiuen perfectament a la seva manera de veure el món i de descriure'l, si és que hi ha alguna diferència entre aquestes dues coses. Dovlàtov es devia delir pels punts suspensius, tant o més que pel seu estimat vodka, perquè li permetien demostrar que tot és relatiu, que n'hi ha prou d'insinuar una idea si el lector és prou intel·ligent, que no cal tancar una història perquè s'acabi d'entendre, que dues paraules poden dir més que tres.

Amb un got a la mà i un tros de cogombret a l'altra, caminant amunt i avall per la redacció del diari, per una habitació bruta i miserable o repenjat a la barra d'un bar de mala mort, vet aquí l'heroi de la Rússia soviètica en plena decadència. Vet aquí l'home que no vol mentir, però que viu en un món on la mentida ha esdevingut la base sobre la qual s'ha edificat tot un imperi. Quan l'editor en cap del diari envia el periodista Dovlàtov a la maternitat perquè elabori un reportatge sobre el primer nen estonià que neixi el dia de l'aniversari de l'alliberament de Tallinn, no sap el que es fa. El primer nen que neix és negre, i Dovlàtov truca entusiasmat a la redacció, però li diuen que un negre no és prou soviètic. Paciència. El segon és jueu, la trucada es repeteix, i el nen tampoc no convé. I Dovlàtov s'emborratxa amb el pare de la segona criatura, un poeta jueu. Al final, redacta una notícia sobre un tercer nen, però amb el poema que el poeta jueu ha escrit pensant en el seu fill. I rebla el text amb la frase "Ha nascut un home! Un home condemnat a la felicitat". I tant se li'n dóna, si és veritat o no.

Tothom qui ha estat a prop d'un fet que després ha llegit en un diari s'ha sorprès de la distància enorme que hi ha entre la realitat i el que queda imprès sobre el paper. Dovlàtov va tenir la intuïció que, relatant fil per randa les peripècies que hi ha darrere de cada notícia, podria il·luminar-nos sobre la mentida que ens volen vendre, riure's del mort i de qui el vetlla, i fer brotar, entre bastidors, la realitat crua i bruta, com una rata emergint de les clavegueres del sistema per recordar-nos que són a prop, sota els nostres peus. Compte.

stats