Amor lliure
AQUEST ESTIU TOTS VAM PODER VEURE als diaris el mapa mundial dels “infidels”. Va resultar de la filtració de les dades d’una web nord-americana de contactes per a gent aparellada i insatisfeta amb la seva relació. La imatge, amb les zones més poblades del món ben il·luminades de llumetes taronges, feia basarda de veure. Semblava un crit lluminós, el món encès demanant amor, afecte i sexe. Això sí: sota secret, fins que aquest ha estat hackejat.
Fa més de 150 anys alguns moviments feministes i anarquistes, sobretot, van començar a defensar l’amor lliure: lliure d’institucions, lliure de sagraments, lliure de pecat, lliure d’imposicions familiars, lliure de contractes econòmics, lliure de dominació de gènere, lliure de domesticitat i de domesticació. D’aleshores ençà les nostres vides, sobretot les de les dones d’alguns països i classes socials, han canviat molt. Però aquest estiu encara han mort massa dones i criatures a mans dels seus homes, i hem hagut de veure aquest mapa de la insatisfacció digitalment controlada.
L’amor lliure no comptava amb dos factors: el malestar social, que no decau, i el capitalisme emocional, que s’accentua. El primer és evident: sense igualtat social, no hi ha amor lliure que valgui. L’amor lliure formava part d’un projecte d’emancipació que no només era sexual o afectiva, sinó que era sobretot social, econòmica i política. No era un debat sobre la quantitat de sexe o de parelles que es podien tenir, com ara debaten els neurocientífics de la vida hormonalment dirigida. Era una aposta per viure i estimar en llibertat ja fos molts amors o un de sol, per tota la vida.
Precisament perquè no era un projecte quantitatiu sinó emancipatori, l’amor lliure no comptava amb la liberalització capitalista de l’amor i del sexe. Avui ja no tenim amor lliure, tenim amor liberalitzat. Com al mercat, això vol dir la imposició d’un menú de possibles, una nova forma de dominació que encadena les possibilitats de viure a les ofertes i les seves oscil·lacions. És una forma de domini que necessita la frustració personal per incentivar un desig col·lectiu capturat. Des de la sociologia, autors com Ulrich Beck, Zygmunt Bauman i, sobretot, Eva Illouz, han estudiat bé el tema. I els seus llibres fan pensar, fan sentir, fan vertigen.
Molta gent comença a preguntar-se: com podem estimar-nos bé avui? Com podem conjugar llibertat i compromís, atenció i experimentació, vincle i descoberta, cura i passió, el jo i el nosaltres? En el capitalisme emocional desregulat, les formes s’han obert, però l’amor no ha millorat. Tenim moltes opcions i massa misèria afectiva. Ja no n’hi ha prou, doncs, demolint els murs de les institucions que empresonen els nostres afectes. La situació ens demana una feina molt més fina: fer de l’amor lliure un bon amor.
