Decidir-ho tot
LA DECISIÓ HA TORNAT AL CENTRE DE LA VIDA POLÍTICA. O potser perquè ha tornat la política, ha tornat l’anhel i la batalla per la decisió. És la batalla pel poder. La burocràcia, des que Max Weber la va analitzar al s. XIX, era una fórmula per garantir l’ordre i alhora neutralitzar el poder, és a dir, l’autoritat del sobirà. Amb el pas del temps, aquesta aspiració de convertir la llei en norma, i la seva execució en un procediment impersonal, s’ha anat tornant complexa i ha anat canviant de nom: tecnocràcia, gestió, govern dels experts, ordre sistèmic, etc. Però cada vegada que hi ha una crisi profunda, cada vegada que es declara un estat d’excepció, es torna a plantejar la gran qüestió de la política: qui i com pot decidir els assumptes comuns? I això vol dir: qui té la sobirania i per fer-ne què?
Quan als anys 30 del segle XX el liberalisme va entrar en crisi com a ideologia del capitalisme industrial, el jurista alemany Carl Schmitt va proposar una teoria política forta: el decisionisme. Sobre la tesi “Existir és decidir”, Schmitt, proper al nazisme, retornava la sobirania a l’estat a través de la constitució d’un poble que surt del no-res, perquè el seu poder és pura expressió d’una voluntat de ser.
Recentment, des d’altres referents teòrics, Tsipras convoca el poble grec a decidir, de manera sobirana i amb orgull, l’acceptació o no de les condicions de la troica. Catalunya fa tres anys que es mou sota la consigna del dret a decidir com a poble. I Podem, a Espanya, reflota la sobirania nacional com a horitzó per a la construcció d’un poble fort i emancipat. Des del meu compromís total amb el referèndum grec, amb la lliure expressió de les aspiracions catalanes i amb les lluites populars allà on es donin, em pregunto: l’única manera de decidir, políticament, és fer-ho des de i cap a l’estat?
La decisió, com a cor de la vida política, unifica el poble al preu d’estatalitzar la vida col·lectiva. Per això tornen les banderes nacionals. Però la decisió, com a acte d’una voluntat que sorgeix del no-res, és una ficció. Com ho era la teoria del contracte social. No és veritat que existir només és decidir. Per sort, hem après moltes coses després de Carl Schmitt. Bàsicament, hem après que existir és dependre sense sotmetre’ns, que la sobirania és articulació de posicions i que la llibertat és acció col·lectiva. Per això, no hi ha sobirania política sense autonomia social. La llibertat dels pobles es basa en la continuïtat de la convivència i la seva geografia és la de les decisions compartides que desborden, per dalt i per baix, la sobirania dels estats. Les decisions comunes necessiten noves fórmules. Si l’Europa dels estats no se n’ha sortit a trobar-ne, ho haurem de fer des de baix, des d’una xarxa inacabada de ciutats i territoris rebels.
