Habitaré el meu nom
La filosofia se'ns adreça com a habitants del nostre nom, iguals que tots els altres i irreductiblement únics
LA FILOSOFIA ÉS UNA BARREJA DE VERITATS UNIVERSALS I DE NOMS PROPIS. Les seves paraules existeixen vinculades al nom de la persona que les va escriure o pronunciar, i alhora s’ofereixen a la comprensió de tothom, perquè volen poder ser acceptades per qualsevol que desitgi tornar-les a pensar i fer-les seves. És una cosa molt estranya, això dels noms en filosofia.
Els lectors d’avui tenim incorporada la idea de l’autor. Però, els noms dels filòsofs, ¿són només noms d’autor, com sí que ho són els dels escriptors i els artistes? Quan a l’escola aprenem (si encara ens deixen estudiar filosofia) les idees de Plató, o el cogito de Descartes, o la lluita de classes de Marx, els noms no són només signatures, són part inseparable del concepte o teoria filosòfica de què estem parlant. No són autors de filosofia, doncs, són vides filosòfiques singulars capaces de forjar una idea i fer-nos-la arribar.
Aquests dies llegia un escrit confessional del filòsof francès Alain Badiou en què explica per què es va fer filòsof i com va arribar a ser-ho. Badiou és un filòsof que em desperta amor i odi, admiració i irritació. És el que passa quan les idees no són només teories fredes i abstractes. Aquest assaig confessional, titulat La confessió del filòsof, té un final molt bonic en què Badiou recorda les seves lectures poètiques d’adolescent, concretament les del poeta antillenc Saint-John Perse. Des de la llunyania de la colònia, el poeta escriu “habitaré el meu nom”. I Badiou afegeix que precisament això és el que la filosofia busca fer possible per a tots i per a cadascú de nosaltres, siguem filòsofs o no. Des de la singularitat d’un nom, la filosofia se’ns adreça com a habitants del nostre nom, iguals que tots els altres i irreductiblement únics. La filosofia, diu Badiou, fa habitable el nom.
Molts de nosaltres no som autors. Però estem lligats al nostre cognom, que ens encadena a les relacions filials i de classe, i a la identitat amb què circulem per la societat xarxa, que ens converteix en una marca més o menys valorada segons el mercat laboral i afectiu. Contra aquestes formes encadenades del nom, la filosofia ens retorna el nom propi com un lloc per conquerir la pròpia llibertat. Ja no un cognom o una marca, sinó un lloc per desplegar una vida. Però no ho fa sense violentar-nos. Perquè, contra els noms identificats i atrapats en la jerarquia del llinatge i el màrqueting existencial de la societat actual, la filosofia ens obliga a cadascú de nosaltres a preguntar-nos: ¿habito veritablement la meva vida?
