L’espai fronterer
LES FRONTERES S’ESBORREN I ES MULTIPLIQUEN a l’infinit. Els mapes d’estats i capitals, pintats de colors amables, ens ensenyen ben poca cosa, com no sigui l’arbitrarietat de la història humana. I la imatge del planeta, blau i rodó, menteix. Mig món es mor de set i la terra punxa i crema i és implacable amb tots aquells que no es pleguen al seu destí. El planeta és un immens espai fronterer, sembrat de mines i de filferros i de tanques i de càmeres de seguretat, de drons que ens persegueixen, d’alarmes i de codis d’accés. Només els cossos que se surten de lloc desvelen, com microbis incòmodes, la veritat dels nostres mapes.
La frontera és la cristal·lització de la violència que reprodueix les relacions socials. N’hi ha de nacionals, de comercials, de socials, d’econòmiques, de racials, de religioses, de sexuals, de cognitives, de tecnològiques... Darrerament hi ha gent que defensa les fronteres, amb l’argument formal que són alhora el que ens separa i el que ens reuneix. Com podríem trobar-nos si no estiguéssim separats? Aquest argument oblida, maliciosament, una distinció fonamental: una cosa són les fronteres i una altra les diferències. Les diferències ens allunyen i ens apropen, ens reuneixen i ens separen. Les diferències es barregen, es multipliquen, es transformen o entren en conflicte. Les fronteres, en canvi, siguin del tipus que siguin, són límits que només es poden traspassar sota determinades condicions que algú ha imposat. La veritat d’una frontera està en aquells que no l’han poguda passar.
La humanitat diu alhora el nom d’una espècie que es devora a si mateixa i l’ideal ètic més universal: ser humans. Però Rousseau ja sabia que la distància entre aquests dos sentits de la paraula és l’abisme on ens juguem, cada cop, el rostre. És a dir, poder mirar-nos els uns als altres a la cara. “Humans, sigueu humans!”, exhortava Rousseau. No cal dir que no ho hem aconseguit, que la història avança i que estem ben lluny de recórrer el trajecte que ens hauria de dur a la plenitud de nosaltres mateixos.
Per això engendrem somnis que sempre estan més enllà, més enllà com deia Nietzsche de nosaltres mateixos i dels nostres cossos avergonyits. Inventem el cel, la salvació, el futur... El darrer somni col·lectiu va ser la globalització. Però la globalització, ara ho sabem bé, era un somni dels rics i per als rics, del capital i per al capital, que són els únics que no tenen fronteres. És banal de dir, però és dolorós de viure.
Diuen alguns experts i saberuts que és ridícul imaginar un món sense fronteres. De veritat? I si deixem que imaginin el món aquells que avui les porten clavades a la pell? Potser descobriríem que de mapes d’aquest planeta n’hi ha molts de possibles i que ens resistim, confortablement, a voler-los pensar.
