Obeir lliurement

"Que tots obeeixin sense que ningú mani, que serveixin sense que hi hagi cap senyor". Aquestes paraules de Rousseau recullen la utopia de la política moderna: una societat sense amos, on la igualtat i la llibertat siguin plenament realitzades. I la seva gran trampa: aquest somni és imaginat des d’un anhel d’ordre, que només l’obediència més extrema pot garantir. Que la llibertat és obediència i l’obediència és llibertat és el gran embolic de l’aposta moderna per l’autonomia, del qual potser encara no hem sortit. Actualment, el rebuig al poder torna a fer tremolar la trona dels senyors. Però, com imaginem una societat sense amos?

Segurament, la imaginem amb un somriure, però amb una profunda por. Això és el que els passava, també, als pensadors i als legisladors del s. XVIII, en el moment en què s’estaven fundant els estats que actualment coneixem. Desitjaven la llibertat, però hi confiaven molt poc; anhelaven l’emancipació, però li tenien molta por. Què poden fer les llibertats humanes desfermades del comandament humà i diví? El caos i la guerra. Per això, Rousseau va pensar la llibertat com la màxima expressió de l’obediència de tots respecte tots. Kant, que observava de lluny la Revolució Francesa i les seves dificultats, va proposar una combinació més còmoda: la llibertat ha de ser total per a la raó, però l’obediència ho ha de ser per garantir el funcionament de la societat. L’important és que no s’entorpeixin l’una a l’altra, sinó que s’empenyin en un camí de progrés cap a una societat més lliure i més pacífica, en què mai arribarem a viure del tot. Viure en llibertat és, així, allò que sempre queda ajornat.

Podríem estirar el fil d’aquestes reflexions per entendre molts dels xantatges amb què seguim gestionant la vida política en els nostres dies. Quan una vegada i una altra ens preguntem: per què no es revolta la gent?, per què seguim com seguim, malgrat tot el que passa? Doncs perquè seguim desconfiant i tenint por de la llibertat. Seguim tement que, sense obediència, només ens esperin el caos i la guerra.

Però és que potser ens cal escoltar altres veus. A mitjans del segle XVI, un jove francès va escriure un tractat que encara avui ens parla directament: La servitud voluntària. Era Étienne de La Boétie. En les seves breus pàgines, La Boétie analitza una veritat que ens costa reconèixer: tota obediència és voluntària. Fins i tot davant del poder dels senyors, obeïm perquè volem. La qüestió, doncs, no és decidir si obeïm per força o obeïm lliurement. La vertadera qüestió de l’emancipació és si hi ha alguna manera de viure junts que no depengui de l’obediència. La Boétie la veia clara i potser avui l’estem redescobrint: la cooperació. Obeir-nos a nosaltres mateixos és impossible o inabastable. Però cooperar entre nosaltres no només és possible, sinó que és el que sempre és necessari. L’única expressió de la llibertat en què podem confiar. La base de la societat sense amos que estem tornant a imaginar.