Misc 07/12/2014

Pensar en femení

Els estudis feministes poden acabar en un gueto

i
Marina Garcés
2 min

FA POCS DIES EM VA ARRIBAR un comentari d’aquells que primer fan mal i després fan pensar: algú, que suposo dona i feminista, havia dit obertament en una conversa: “Com pot ser que li hagin encarregat el pròleg del nou llibre de la Wendy Brown a la Marina Garcés, que no és feminista?”

Wendy Brown és una coneguda pensadora nord-americana, professora de Berkeley i autora d’una obra extensa, poc traduïda encara. L’editorial de Madrid Enclave de Libros n’ha tret el llibre La política fuera de la historia, un assaig sobre la crisi del pensament crític i revolucionari. Wendy Brown, com una exploradora que no es deixa abatre per la fi de la història i de les grans narracions, s’endinsa en les ombres del que pensadors com Marx, Nietzsche, Foucault o Derrida ens han deixat per pensar. És un llibre de filosofia política, doncs, escrit per una dona compromesa amb el pensament, amb el seu temps i, com no pot ser d’una altra manera, amb les dones i amb tots aquells que s’adeqüen a les condicions de la societat patriarcal.

Directament vinculada al que als Estats Units es coneixen com a estudis feministes, Wendy Brown no dubta a expressar i compartir precisament en aquest llibre una preocupació que li ha valgut moltes crítiques de les seves col·legues: diu que la institucionalització del que en un moment donat havia estat i segueix sent una lluita necessària corre el perill de convertir els estudis feministes en un gueto i les seves protagonistes en defensores d’una identitat política tancada, convertida en programa acadèmic i de recerca.

La qüestió que es planteja és: ¿només és feminista qui des del seu àmbit de recerca, sigui la filosofia, la literatura o l’arquitectura, s’ocupa directament de qüestions de gènere i en fa la seva especialitat? Portaré la preocupació de Wendy Brown més lluny. Crec que això és precisament el que volen els que segueixen alimentant el patriarcat des de l’acadèmia, la cultura i els mitjans: que les dones ens ocupem només “de problemes de dones”. Que fem de nosaltres mateixes un tema i un problema, ben delimitat i separat, en lloc d’entrar, contagiar i intervenir en els “seus” temes, amb altres maneres de fer i de pensar.

Fa molts anys, em va arribar un altre comentari que també em va fer mal i que mai m’ha deixat de fer pensar. Acabava de dipositar la tesi doctoral al departament, i un vell professor, que l’havia fullejada, li va comentar a un company meu: “¿Has vist quina tesi més bona? La Marina Garcés escriu com un home!” M’he preguntat moltes vegades què volia dir, quan és tan evident que no escric com un home. Amb els anys ho he anat entenent: no reconeixia com a femení un pensament que no parlava de dones i sobre dones. I sobretot: no acceptava que una dona, pensant en femení, s’ocupés com si res d’ontologia i de “filosofia pura”, com se’n solia dir. Això, senyors meus, és cosa d’homes.

stats