BRÚIXOLES

Quan la buidor és el format

Actualment, tot es justifica des d’un mateix marc conceptual on no hi ha contextos sinó processos, on no hi ha continguts sinó formats i no hi ha veritats sinó intensitats

El Sónar ha arribat a Barcelona, puntual com els Reis d’Orient amb la seva Golondrina. Escolto els seus responsables explicar-nos les novetats d’aquest any, les ampliacions, les innovacions, les propostes, els milions que cauran, com confeti, sobre la ciutat. Ho escolto amb interès, perquè és una realitat amb la qual no he sabut relacionar-me, per ignorància, per timidesa o per desconfiança amb la nit sintètica. Però la nit (i ara el dia també) sempre hi és per poder ser descoberta i escolto i llegeixo tot el que es diu aquests dies disposada a trobar una pista que, aquest any sí, em faci entrar al Sónar.

Se’m disparen totes les alarmes quan, en lloc de sentir a parlar de realitats per a mi desconegudes o incomprensibles, cosa que em faria llançar-m’hi de cap, em trobo amb una màquina discursiva idèntica a la que fan servir avui els gurus de la innovació en qualsevol altre àmbit. Escolto i escolto i no sé si parlem de noves tecnologies, d’experiències artístiques, d’educació infantil, d’emprenedoria o de formació universitària. Actualment, tot es justifica des d’un mateix marc conceptual on no hi ha contextos sinó processos, on no hi ha continguts sinó formats i no hi ha veritats sinó intensitats. És un discurs, únic i estandarditzat per a totes les activitats, on la buidor és el format.

. CREATIVITAT. Aquest discurs estàndard té moltes paraules clau, perquè funciona per tags i repeteix pautes de la cultura managerial aplicades a qualsevol altre àmbit d’experiència. Però si hi ha una paraula estrella, des de l’escola fins al Sónar, des de l’empresa fins a les teràpies, és la creativitat. La crítica a l’autonomia de l’art i a l’artista en majúscules s’ha trobat, en els nostres temps, amb la crítica a la societat disciplinària i les seves formes d’obediència. La síntesi entre aquestes dues cares de la crítica ha obert un marc on tot i tothom es defineix entorn d’una qualitat única que és la creativitat. Tant si se’n té com si no, el valor que estableix la ratlla vermella entre el que és bo i el que és dolent és ser creatius. Creativitat per a què? Podríem preguntar parafrasejant la pregunta de Lenin sobre la llibertat. I en aquest per a què, que tant la llibertat liberal com la creativitat neoliberal anul·len, comença el veritable debat ètic, estètic i polític. Per això queda neutralitzat en una activitat que es justifica per ella mateixa.

. INTERACTIVITAT. D’aquí el segon terme clau del pensament únic actual, la interactivitat. Feedback, responsivitat, participació, comentaris, immersivitat, big data... La qüestió és que tota acció deixi un rastre que pugui ser recuperat, també, sota algun format reconeixible. Interactuar és formar part de processos dinàmics d’anada i tornada d’informació. Des d’aquí, tots els processos es confonen: processos creatius, industrials, empresarials, informatius, educatius... Tots funcionen i s’avaluen de la mateixa manera i tots tenen la mateixa por: la seva interrupció, ja sigui per abandonament, ja sigui per bloqueig. Una acció (política, artística, etc.) pot tenir conseqüències o no. Però un procés interromput deixa de ser un procés. La lògica dels processos és tautològica: només s’afirma a ella mateixa, en loop, i deixa fora tot el que no sigui processable. Aquest és el seu invisible codi d’exclusió.

. INTENSITAT. Junt amb aquest codi d’exclusió, els processos interactius i la creativitat tenen un codi de valoració: la intensitat. Quan el contingut no importa i el per a què no es discuteix, com es pot valorar una proposta musical, educativa, d’oci o fins i tot afectiva i personal? Quan la buidor és el format, només queda la intensitat. La bombolla puja o baixa, com els ritmes en bucle, com els efectes de la droga, els índexs borsaris o els efluvis de l’enamorament. La intensitat també és tautològica i addictiva: s’alimenta a ella mateixa, inflant el ventre buit que quan esclata ens entrega, vençuts, a l’avorriment.

Segueixo sense saber què hi passa realment al Sónar i amb la mateixa curiositat per descobrir-ho. Parteixo del principi que allà on hi ha desig hi ha alguna veritat, encara que quedi amagada sota els discursos que la neutralitzen. Com a les escoles, universitats, empreses, entitats... El que passa allà on ens trobem i convivim gairebé mai coincideix exactament amb el que diem que hi fem. Sota els processos hi ha la platja i potser cal començar a arrencar les paraules clau que no ens la deixen trepitjar.